La qüestió és: per què els estudis universitaris d’humanitats tenen una demanda social baixa? Per respondre a aquesta qüestió s’han d’avançar alguns antecedents i afrontar diverses reflexions. En primer lloc, això no sempre ha estat així. Recordo com encara al curs 1999-2000, en una assignatura de filologia catalana a la UdG jo mateix tenia 95 alumnes inscrits, 95! I era una matèria de segon cicle, de quart curs. Aquesta xifra tenia la seva equivalència en la resta dels estudis de la Facultat de Lletres de la UdG. Al 2001-2002, en canvi, ja només vam veure 22 alumnes matriculats a primer de filologia catalana; la davallada va ser igualment generalitzada a Lletres. Som, doncs, davant d’un fenomen recent. Hi ha un altre factor col·lateral, no gens negligible: la forta caiguda demogràfica de fa tres decennis que es manifesta amb la generació que arriba a la universitat fa uns deu anys. Aquesta afecta, esclar, a tots els estudis universitaris, tot i que, certament, la repercussió va ser més acusada a lletres. Finalment, s’ha de saber que aquest fenomen de davallada de l’interès pels estudis d’humanitats, d’abast estatal, no és compartit a Europa. Pel que en sé, a Itàlia i a França, per dir dos països ben propers, aquesta ‘crisi’ no s’ha produït, i les humanitats mantenen una vitalitat excel·lent. Per tant, fenomen nou i sense paral·lel a Europa. Què ha passat a Espanya amb les humanitats?
Se m’acuden una bona pila de factors que deuen haver contribuït a la precària situació que presenten. Potser un dels més importants és el desprestigi social i la desconsideració governamental que han patit els estudis d’humanitats a tots els nivells. Podem començar amb la ignorància de les característiques pròpies de les lletres i de les ciències socials per part de ministres d’Educació provinents de l’àmbit de les ciències, com ara la socialista Garmendia. Una mostra, entre altres, del menysteniment institucional la podem observar en l’aplicació que es fa de paràmetres provinents de l’àmbit de les ciències experimentals en l’avaluació de la recerca en humanitats, uns protocols d’avaluació que pretenen ser objectius però que, en canvi, resulten flagrantment inadequats, distorsionadors i injustos perquè no tenen en compte les especificitats de la recerca i les característiques de la difusió de les ciències humanes i socials.
En el desprestigi social dels estudis de lletres –que no dels professionals de lletres, un xic paradoxalment– deu haver influït també la creença generalitzada que els estudis científics (i les ciències en general) són més útils, tant des del punt de vista laboral com social. És d’una evidència aclaparadora que la nostra societat neoliberal dels darrers decennis ha accentuat desmesuradament el coneixement utilitarista de manera que la utilitat i el rendiment a curt termini són els valors més preuats. Tal perspectiva esbiaixada ha conduït indefectiblement a la infravaloració de les humanitats. El fet és que s’ha estès la idea que els estudis de ciències ofereixen més sortides laborals i que aquestes són més ben remunerades. I això que potser podia ser cert en alguns moments (tot i que els estudis d’inserció laboral ofereixen unes dades excel·lents per als llicenciats en lletres), ja fa anys que és una dada discutible des del moment que l’increment de l’atur té una incidència especialment greu entre els llicenciats científics i enginyers. El cas de l’arquitectura és ben conegut amb la crisi del totxo, però al seu costat hi ha altres estudis com els d’informàtica i algunes enginyeries que, contra el que la gent pensa, mostren grans dificultats en la inserció laboral dels seus graduats. Per no parlar dels més recents dels llicenciats en matèries tecnològiques i científiques en general que avui han de marxar a l’estranger per obtenir un lloc de treball adequat a les seves capacitats i formació si no volen assumir sous submileuristes en feines ínfimes. I per no esmentar tampoc el bon gruix de llicenciats en dret i en ciències econòmiques la inserció laboral dels quals no té cap relació amb els estudis efectuats. En canvi, aquests estudis continuen mantenint un cert prestigi social, o, si més no, no estan permanentment exposats a l’enquesta pública. Deixeu-me dir una cosa simple, potser simplista i tot, però no allunyada de la realitat: un graduat en medicina ha estat format per ser metge de la mateixa manera que un arquitecte ho ha estat per dissenyar edificis, i fora d’aquest horitzó professional tan especialitzat tenen mala peça al teler en el mercat laboral; els graduats en humanitats, amb una formació més general, flexible i polivalent (que no vol dir menys exigent), poden afrontar, en canvi, llocs de treball de perfils diversos vinculats a la seva formació. Ara: l’exigència ha de ser un paràmetre irrenunciable en els estudis de lletres.
Un altre factor que hem de tenir en compte és la valoració docent, en els plans d’estudi i en la pràctica docent, que reben les matèries de lletres i humanitats, a l’escola i a la secundària. No sé si els plans d’estudi dels darrers anys, que han massacrat elements cabdals de l’aprenentatge humà –i al capdavall de l’actitud dels ciutadans– com són la memòria, l’esforç individual i l’ambició, són els més adequats. Però les xifres canten, i els nostres escolars estan a la cua d’Europa i del món en l’avaluació dels resultats acadèmics, mentre que les taxes de fracàs a l’escola i de l’abandonament d’estudis són escandaloses. Potser les intencions dels plans (atenció a la diversitat, avaluació de capacitats diverses, avaluació de la progressió acadèmica individualitzada…) eren bones i han fallat les capacitats personals dels docents? No sempre els mateixos plans (i les mateixes o superiors inversions) ofereixen els mateixos resultats arreu, com s’ha demostrat.
Deixeu-me insistir encara en l’àmbit acadèmic preuniversitari, en què s’ha de considerar encara un dels factors que segurament deuen tenir una repercussió més directa en el desinterès pels estudis de lletres, i més exactament pels de llengua i literatura: la pèrdua progressiva de pes d’aquestes matèries en el currículum dels estudis d’ESO i Batxillerat. El poc nombre d’hores dedicades en aquests nivells a la llengua i a la literatura és directament proporcional a les mancances i desconeixement en aquests àmbits que mostren els alumnes. I no és difícil d’entendre, doncs, el poc atractiu que poden oferir tals disciplines als estudiants que han de triar una opció universitària, quan en els seus estudis fins aleshores aquestes matèries són progressivament negligides.
El fet cert és que els nostres universitaris de lletres mostren més sovint que no voldríem una comprensió lectora i una capacitat d’expressió escrita i oral francament deficients. I són els bons! Vull dir que són els que han decidit voluntàriament continuar estudiant en l’àmbit de les lletres, per a les quals es veien especialment capacitats i en mostraven l’interès, i que han passat tot el currículum acadèmic i els filtres adequats (?), selectivitat inclosa. Doncs bé: no sabeu com arriba a costar (i cada dia més) fer-los entendre que convé assolir una correcció oral i escrita dignes, ja no dic raonablement bones. I no em refereixo només a l’ortografia, que també, sinó a la coherència textual, a la frase amb sentit, a la propietat semàntica de les expressions i paraules usades, etc.; en fi, em refereixo al fet que l’alumne miri d’expressar allò que vol dir –en cas que ho hagi entès– de manera intel·ligible per a la resta dels humans. El cas és que ho consideren sovint com una ‘dèria’ nostra, dels professors, que no acaben de compartir. Déudelcel! Si una persona no ha assumit les capacitats mínimes en aquests aspectes elementals (i no parlo de nivell universitari sinó més general) està fotut! Qui no és capaç d’expressar-se adequadament o d’entendre correctament un text, escrit o oral, de la mena que sigui, difícilment tindrà capacitat crítica, ni sabrà discernir el ver dels fals, i serà fàcilment assequible al discurs demagògic i a tota mena d’enganyifes, les quals sempre s’expressen en discurs, en llenguatge. Si pensem en llengua, fixem-nos si no ha de ser important assolir un bon nivell en aquest afer!
I si aquesta percepció s’ha instal·lat de manera ferma entre els nostres estudiants, em temo que la formació acadèmica prèvia a la universitat hi té alguna responsabilitat. Per començar, crec sincerament que l’escola no ha sabut veure la importància del fenomen. Ja ho vaig dir aquí mateix fa molt de temps: a l’escola no li perdonem que ensenyi als alumnes que 2+2 són 5, però ens és ben bé igual si el mestre els ensenya o no un bon registre oral i escrit o els ensinistra o no per assolir una bona capacitat lectora. En canvi, aquests aspectes seran cabdals en el desenvolupament intel·lectual i social de l’individu, des de la simple expressió oral en la reunió de la comunitat de veïns fins als estudis de termodinàmica o fissió nuclear. Fer-se el desentès en això, a l’escola i a casa, és un suïcidi. I acaba, esclar, comportant, entre moltes altres coses, un menyspreu social generalitzat cap als estudis de lletres, perquè ja el manifestem amb els més petits de la casa. (Una reflexió paral·lela: crec que els nostres nens aprenen a escriure i a llegir massa tard, ara que tants estudis neurològics i psicològics demostren que la maduresa cerebral i la capacitat intel·lectual per adquirir aquestes capacitats de la millor manera es troba entre els 3 i els 5 anys.) Sapiguem que la correcta expressió oral i escrita en els nivells educatius dels països del nostre entorn manté un nivell d’exigència ben diferent que en el nostre.
Un altre factor implicat encara deu ser la separació radical entre ciències i lletres que es dóna en l’educació secundària i posterior. Entre nosaltres, un dentista, per posar un exemple, pot ser un perfecte analfabet cultural, de la mateixa manera que un filòleg pot ser incapaç d’entendre un borrall en un article de matèria científica d’un diari. I ja no dic els escrits impresentables i vergonyants que perpetren sovint persones que han rebut una educació universitària, de vegades en lletres i tot. Un exemple real ben difícil de localitzar aquí: tens al costat en un àpat nupcial un desconegut arquitecte italià amic dels nuvis que és capaç de recitar, molts anys després, passatges sencers de la Divina comèdia de Dante, apresos a l’institut.
Per acabar, vet aquí un exemple de com estan d’arrelats els prejudicis sobre les lletres, malgrat totes les evidències: ja fa temps que els professors de filologia catalana de les universitats de tot el país avisem que la manca d’estudiants en la nostra especialitat en els darrers anys constituirà un daltabaix de magnituds colossals en l’ensenyament secundari. A partir d’ara i en els anys immediats s’ha de produir una jubilació massiva de professors de català que van entrar amb les primeres promocions, quan el català va accedir als instituts de secundària després de la dictadura. Amb les xifres actuals, de cap de les maneres no hi haurà llicenciats i graduats suficients per fer front al recanvi. Com es resoldrà aquesta situació? Ens ho podem imaginar: els docents de llengua i literatura procediran dels excedents d’altres disciplines, amb la qual cosa la formació empitjorarà i amb això tancarem ja el cercle del desastre. Al 2010, fins i tot el Govern de la Generalitat va expressar la seva preocupació en aquest sentit per mirar de pal·liar el que pot ser un greu problema docent imminent. I tanmateix, davant d’una sortida professional segura i en unes condicions laborals excel·lents, es manté el tòpic habitual que les carreres de lletres no tenen sortida, la qual cosa allunya els nostres joves d’un futur professional clar. I l’exemple de filologia catalana podria ser bo, mutatis mutandis, per a d’altres estudis de lletres. (He d’agrair les observacions i les aportacions enriquidores que han fet Jordi Sala i Albert Rossich a aquestes reflexions.)
El debat sobre els drets d’autor i la propietat intel·lectual; el tancament de Megaupload i les protestes subsegüents; la reivindicació de l’accés gratuït a tota mena de continguts a internet en nom de la llibertat; el preu de la producció intel·lectual i artística, creativa en general; que si no se’ns permet robar una barra de pa (imatge de moda) o un llibre però no és mal vist obtenir gratis et amore (bell eufemisme) una cançó, un llibre, una pel·lícula, ‘baixades’ de la xarxa… Temes d’aquests dies, en fi.
discent, etc. De vegades ho detectes perquè, quan corregeixes una vuitantena de treballs, llegeixes trenta vegades el mateix fragment procedent de llocs tan saquejats com El Rincón del Vago, Buenas Tareas, Guías Costa Rica i altres abocadors virtuals; en fi… només de posar una de les expressions sospitoses a Google, t’apareix immediatament el racó de les muses en què s’ha inspirat l’individu/a en qüestió.
