Tot plegat a mi em fa l’efecte que té punts de contacte, molts punts de contacte, amb un fenomen que fa temps detectem els docents universitaris i els de secundària. Em refereixo al saqueig sense contemplacions de continguts des de l’espai virtual vers la concreció material d’un treball o un exercici acadèmics. Vull dir el plagi descarat, el retalla i enganxa sense més condiments.

Tot i advertir el personal discent que en l’execució de tal treball qualsevol material que s’hi incorpori procedent d’alguna font (bibliogràfica o webgràfica, com està de moda de dir) ha de ser convenientment marcat amb les cometes del cas per citar-ne a continuació la procedència exacta, pràctica que no solament no és punida sinó que és perfectament acceptada, de tant en tant, per tal de incorporar una autoritat en el discurs propi, sancionar o justificar una aportació personal, etc…. dic, tot i advertir-ho, hi ha una proporció gens menyspreable d’alumnes que tendeixen a construir el seu treball, parcialment o completament, amb materials aliens, sense cometes ni cap altre senyal revelador de l’apropiament indegut.

La cosa és tan descarada que els fragments destaquen als ulls de l’avaluador com si fossin fosforescents: són radicalment diversos de l’estil personal (per dir alguna cosa) de l’alumne; altres vegades, el nivell (cultural, de complexitat sintàctica, de dificultat hermenèutica…) del passatge és aliè al nivell del discent, etc. De vegades ho detectes perquè, quan corregeixes una vuitantena de treballs, llegeixes trenta vegades el mateix fragment procedent de llocs tan saquejats com El Rincón del Vago, Buenas Tareas, Guías Costa Rica i altres abocadors virtuals; en fi… només de posar una de les expressions sospitoses a Google, t’apareix immediatament el racó de les muses en què s’ha inspirat l’individu/a en qüestió.

Però, ¿fins a quin punt els alumnes són conscients del fenomen? (Continuarà, ho juro)

Deia que tot va començar al llit. Jo era de ciències. Però no us penseu: als vint-i-pocs anys havia llegit prou: els llibres obligatoris a l’institut (tot en espanyol), els llibres de la meva matèria a la universitat (en espanyol i en anglès), milers de còmics (primer Capitán Trueno, el Jabato, Hazañas bélicas; després els herois Marvel, Zarpa de Acero i coses per l’estil), Tintín i Astèrix (a la biblioteca pública, les meves primeres lectures en català), algun assaig (El azar y la necesidad, de Jacques Monod, un sobre la neurona, Walden Dos, El mono desnudo…), El libro de la vida sexual de López Ibor i Papillon de Charrière (ambdues d’amagat, naturalment), aquells llibres juvenils (Historias Selección) de Bruguera amb una pàgina de dibuixos cada tres de lletra (només ‘llegia’ les vinyetes), les lectures imprescindibles de l’època (Marx, Engels, Lenin, Mao, tot evolucionant cap a Kropotkin, Bakunin i Malatesta, no us penseu pas)… i una antologia de poesies de Miguel Hernández, molt primeta, encara no sé per què, ves. Novel·la? Ni una. Considerava la lectura d’una novel·la la pèrdua de temps més estúpida imaginable.

Però va arribar el llit. Al 1979.

L’Ulisses de Joyce, en canvi, el vaig llegir en gran part a la platja. De debò. No era, però, una platja qualsevol, esclar; era un racó concret de la cala Tamariua del Port de la Selva. El Port, no és ja un indret ple de ressons literaris? Sagarra, Foix… I la magnificència del Cap de Creus? Des d’aleshores, la Tamariua ha romàs vinculada a aquella lectura. (Continuarem)

Rellegim, rellegim el que vam saber just l’agost passat en relació al cas irlandès:

“Centenars de capellans i monges han estat acusats de violacions, atacs sexuals i pallisses sàdiques a nens i nenes que estaven a càrrec seu en escoles, reformatoris i altres institucions dirigides per l’Església. Alguns capellans són a la presó, d’altres actualment estan sent processats. La setmana passada un judici de violació de nois i noies per part de clergues durant el període del 1996 al 2009, aquesta vegada a la diòcesi de Cloyne, al comptat de Cork, va revelar com va ser possible que es produissin tants abusos. El judici demostra que la jerarquia catòlica va amagar els crims i, per tant, va deixar altres nens i nenes en situació de risc. Però han estat els esforços de l’Església per amagar la magnitud de la tragèdia el que ha revolucionat el país. La jerarquia catòlica va ignorar les queixes i va arribar a utilitzar advocats per intimidar els testimonis i les víctimes. A d’altres se’ls va arribar a oferir una compensació amb la condició que callessin. Els bisbes traslladaven els capellans violadors de parròquia en parròquia, i a la Gran Bretanya o als EUA en alguns dels casos més notoris. L’informe Cloyne ha deixat al descobert una veritable conspiració al nivell més alt per protegir els pederastes. Arriba, fins i tot, al mateix Vaticà, a través del seu ambaixador a Dublín, que privadament va animar els bisbes irlandesos a ignorar algunes de les polítiques de protecció infantil introduïdes per l’Estat irlandès quan va començar el despertar dels abusos sexuals religiosos.” (ARA, Irene Boada, 14 d’agost 2011)

I per què he parlat al títol de pederàstia anunciada? Ben clar ho tenia el nostre estimat François Rabelais, clergue catòlic, per cert, i doncs ben lluny de sospites interessades en l’afer. Era un tema que coneixia bé. I ja aleshores, fa cinc-cents anys, repeteixo, fa cinc-cents anys, als anys trenta del segle XVI, ho va denunciar pel dret i pel revés en les seves obres. Rabelais va ser particularment violent contra la institució del celibat entre els eclesiàstics (que vull recordar que va ser una imposició tardana, no pas vigent en les primers segles del cristianisme). Per a l’autor francès, aquesta pretesa virtut comportava aleshores un doble perill: la manca de fundació de noves famílies –la qual cosa té una incidència profundament negativa en la demografia, base de l’economia antiga– i l’amenaça social que suposava la presència de legions de seductors atiats per la carn. I si el primer dels perills no ens afecta avui en la mateixa magnitud, el segon és ben lamentablement vigent. Al capítol XLV de la novel•la Gargantua, després que un personatge engalti un discurs a uns pelegrins, fent-los veure la inutilitat dels romiatges, llegim aquest diàleg:

“Mentre li deia aquestes paraules, entrà el monjo tot decidit i els preguntà:

–D’on sou, vosaltres, pobres diables?

–De Saint-Genou –digueren ells.

–¿I –digué el monjo– com es troba l’abat Tranchelion, aquest bon bevedor? I els monjos, com s’ho passen? Cos de Déu! Mentre esteu de romiatge festegen les vostres dones!

–Ha, ha! –digué Lasdanar–. De la meva no tinc por, car qui la vegi de dia no es trencarà pas el coll per a anar-la a veure de nit.

–Mal parlat, això –digué el monjo–. Ni que fos tan lletja com Proserpina, per Déu, ella tindrà la sotragada, puix que hi ha monjos al voltant; un bon obrer fa servir indiferentment totes les peces. Que jo tingui la sífilis si no les trobeu embarassades al vostre retorn, car fins i tot l’ombra del campanar d’una abadia és fecundant.”

Se m’acuden una bona pila de factors que deuen haver contribuït a la precària situació que presenten. Potser un dels més importants és el desprestigi social i la desconsideració governamental que han patit els estudis d’humanitats a tots els nivells. Podem començar amb la ignorància de les característiques pròpies de les lletres i de les ciències socials per part de ministres d’Educació provinents de l’àmbit de les ciències, com ara la socialista Garmendia. Una mostra, entre altres, del menysteniment institucional la podem observar en l’aplicació que es fa de paràmetres provinents de l’àmbit de les ciències experimentals en l’avaluació de la recerca en humanitats, uns protocols d’avaluació que pretenen ser objectius però que, en canvi, resulten flagrantment inadequats, distorsionadors i injustos perquè no tenen en compte les especificitats de la recerca i les característiques de la difusió de les ciències humanes i socials.

En el desprestigi social dels estudis de lletres –que no dels professionals de lletres, un xic paradoxalment– deu haver influït també la creença generalitzada que els estudis científics (i les ciències en general) són més útils, tant des del punt de vista laboral com social. És d’una evidència aclaparadora que la nostra societat neoliberal dels darrers decennis ha accentuat desmesuradament el coneixement utilitarista de manera que la utilitat i el rendiment a curt termini són els valors més preuats. Tal perspectiva esbiaixada ha conduït indefectiblement a la infravaloració de les humanitats. El fet és que s’ha estès la idea que els estudis de ciències ofereixen més sortides laborals i que aquestes són més ben remunerades. I això que potser podia ser cert en alguns moments (tot i que els estudis d’inserció laboral ofereixen unes dades excel·lents per als llicenciats en lletres), ja fa anys que és una dada discutible des del moment que l’increment de l’atur té una incidència especialment greu entre els llicenciats científics i enginyers. El cas de l’arquitectura és ben conegut amb la crisi del totxo, però al seu costat hi ha altres estudis com els d’informàtica i algunes enginyeries que, contra el que la gent pensa, mostren grans dificultats en la inserció laboral dels seus graduats. Per no parlar dels més recents dels llicenciats en matèries tecnològiques i científiques en general que avui han de marxar a l’estranger per obtenir un lloc de treball adequat a les seves capacitats i formació si no volen assumir sous submileuristes en feines ínfimes. I per no esmentar tampoc el bon gruix de llicenciats en dret i en ciències econòmiques la inserció laboral dels quals no té cap relació amb els estudis efectuats. En canvi, aquests estudis continuen mantenint un cert prestigi social, o, si més no, no estan permanentment exposats a l’enquesta pública. Deixeu-me dir una cosa simple, potser simplista i tot, però no allunyada de la realitat: un graduat en medicina ha estat format per ser metge de la mateixa manera que un arquitecte ho ha estat per dissenyar edificis, i fora d’aquest horitzó professional tan especialitzat tenen mala peça al teler en el mercat laboral; els graduats en humanitats, amb una formació més general, flexible i polivalent (que no vol dir menys exigent), poden afrontar, en canvi, llocs de treball de perfils diversos vinculats a la seva formació. Ara: l’exigència ha de ser un paràmetre irrenunciable en els estudis de lletres.

Un altre factor que hem de tenir en compte és la valoració docent, en els plans d’estudi i en la pràctica docent, que reben les matèries de lletres i humanitats, a l’escola i a la secundària. No sé si els plans d’estudi dels darrers anys, que han massacrat elements cabdals de l’aprenentatge humà –i al capdavall de l’actitud dels ciutadans– com són la memòria, l’esforç individual i l’ambició, són els més adequats. Però les xifres canten, i els nostres escolars estan a la cua d’Europa i del món en l’avaluació dels resultats acadèmics, mentre que les taxes de fracàs a l’escola i de l’abandonament d’estudis són escandaloses. Potser les intencions dels plans (atenció a la diversitat, avaluació de capacitats diverses, avaluació de la progressió acadèmica individualitzada…) eren bones i han fallat les capacitats personals dels docents? No sempre els mateixos plans (i les mateixes o superiors inversions) ofereixen els mateixos resultats arreu, com s’ha demostrat.

Deixeu-me insistir encara en l’àmbit acadèmic preuniversitari, en què s’ha de considerar encara un dels factors que segurament deuen tenir una repercussió més directa en el desinterès pels estudis de lletres, i més exactament pels de llengua i literatura: la pèrdua progressiva de pes d’aquestes matèries en el currículum dels estudis d’ESO i Batxillerat. El poc nombre d’hores dedicades en aquests nivells a la llengua i a la literatura és directament proporcional a les mancances i desconeixement en aquests àmbits que mostren els alumnes. I no és difícil d’entendre, doncs, el poc atractiu que poden oferir tals disciplines als estudiants que han de triar una opció universitària, quan en els seus estudis fins aleshores aquestes matèries són progressivament negligides.

El fet cert és que els nostres universitaris de lletres mostren més sovint que no voldríem una comprensió lectora i una capacitat d’expressió escrita i oral francament deficients. I són els bons! Vull dir que són els que han decidit voluntàriament continuar estudiant en l’àmbit de les lletres, per a les quals es veien especialment capacitats i en mostraven l’interès, i que han passat tot el currículum acadèmic i els filtres adequats (?), selectivitat inclosa. Doncs bé: no sabeu com arriba a costar (i cada dia més) fer-los entendre que convé assolir una correcció oral i escrita dignes, ja no dic raonablement bones. I no em refereixo només a l’ortografia, que també, sinó a la coherència textual, a la frase amb sentit, a la propietat semàntica de les expressions i paraules usades, etc.; en fi, em refereixo al fet que l’alumne miri d’expressar allò que vol dir –en cas que ho hagi entès– de manera intel·ligible per a la resta dels humans. El cas és que ho consideren sovint com una ‘dèria’ nostra, dels professors, que no acaben de compartir. Déudelcel! Si una persona no ha assumit les capacitats mínimes en aquests aspectes elementals (i no parlo de nivell universitari sinó més general) està fotut! Qui no és capaç d’expressar-se adequadament o d’entendre correctament un text, escrit o oral, de la mena que sigui, difícilment tindrà capacitat crítica, ni sabrà discernir el ver dels fals, i serà fàcilment assequible al discurs demagògic i a tota mena d’enganyifes, les quals sempre s’expressen en discurs, en llenguatge. Si pensem en llengua, fixem-nos si no ha de ser important assolir un bon nivell en aquest afer!

I si aquesta percepció s’ha instal·lat de manera ferma entre els nostres estudiants, em temo que la formació acadèmica prèvia a la universitat hi té alguna responsabilitat. Per començar, crec sincerament que l’escola no ha sabut veure la importància del fenomen. Ja ho vaig dir aquí mateix fa molt de temps: a l’escola no li perdonem que ensenyi als alumnes que 2+2 són 5, però ens és ben bé igual si el mestre els ensenya o no un bon registre oral i escrit o els ensinistra o no per assolir una bona capacitat lectora. En canvi, aquests aspectes seran cabdals en el desenvolupament intel·lectual i social de l’individu, des de la simple expressió oral en la reunió de la comunitat de veïns fins als estudis de termodinàmica o fissió nuclear. Fer-se el desentès en això, a l’escola i a casa, és un suïcidi. I acaba, esclar, comportant, entre moltes altres coses, un menyspreu social generalitzat cap als estudis de lletres, perquè ja el manifestem amb els més petits de la casa. (Una reflexió paral·lela: crec que els nostres nens aprenen a escriure i a llegir massa tard, ara que tants estudis neurològics i psicològics demostren que la maduresa cerebral i la capacitat intel·lectual per adquirir aquestes capacitats de la millor manera es troba entre els 3 i els 5 anys.) Sapiguem que la correcta expressió oral i escrita en els nivells educatius dels països del nostre entorn manté un nivell d’exigència ben diferent que en el nostre.

Un altre factor implicat encara deu ser la separació radical entre ciències i lletres que es dóna en l’educació secundària i posterior. Entre nosaltres, un dentista, per posar un exemple, pot ser un perfecte analfabet cultural, de la mateixa manera que un filòleg pot ser incapaç d’entendre un borrall en un article de matèria científica d’un diari. I ja no dic els escrits impresentables i vergonyants que perpetren sovint persones que han rebut una educació universitària, de vegades en lletres i tot. Un exemple real ben difícil de localitzar aquí: tens al costat en un àpat nupcial un desconegut arquitecte italià amic dels nuvis que és capaç de recitar, molts anys després, passatges sencers de la Divina comèdia de Dante, apresos a l’institut.

Per acabar, vet aquí un exemple de com estan d’arrelats els prejudicis sobre les lletres, malgrat totes les evidències: ja fa temps que els professors de filologia catalana de les universitats de tot el país avisem que la manca d’estudiants en la nostra especialitat en els darrers anys constituirà un daltabaix de magnituds colossals en l’ensenyament secundari. A partir d’ara i en els anys immediats s’ha de produir una jubilació massiva de professors de català que van entrar amb les primeres promocions, quan el català va accedir als instituts de secundària després de la dictadura. Amb les xifres actuals, de cap de les maneres no hi haurà llicenciats i graduats suficients per fer front al recanvi. Com es resoldrà aquesta situació? Ens ho podem imaginar: els docents de llengua i literatura procediran dels excedents d’altres disciplines, amb la qual cosa la formació empitjorarà i amb això tancarem ja el cercle del desastre. Al 2010, fins i tot el Govern de la Generalitat va expressar la seva preocupació en aquest sentit per mirar de pal·liar el que pot ser un greu problema docent imminent. I tanmateix, davant d’una sortida professional segura i en unes condicions laborals excel·lents, es manté el tòpic habitual que les carreres de lletres no tenen sortida, la qual cosa allunya els nostres joves d’un futur professional clar. I l’exemple de filologia catalana podria ser bo, mutatis mutandis, per a d’altres estudis de lletres. (He d’agrair les observacions i les aportacions enriquidores que han fet Jordi Sala i Albert Rossich a aquestes reflexions.)

Hi estem totalment d’acord. El mateix PP duu a terme actuacions dia sí dia també en aquest sentit: polítiques a favor del que realment interessa a la gent. Sense anar més lluny, l’atac sistemàtic contra la immersió lingüística a l’escola catalana n’és una de les més commovedores. És veritat que es crea un conflicte on no n’hi ha, però el PP no fa politiquetes per a una majoria, sinó per a tots, amb la llibertat com a bandera. Si tres famílies es declaren insubmises a Catalunya davant la immersió lingüística en català, algú ha de fer valer els seus drets, no trobeu? I aquí hi ha el PP, per sort. El fet que vuitanta mil famílies clamin a València per l’escola valenciana i no se’ls faci ni cas, trobo que no hi té res a veure. Com tampoc que cent mil demanin poder veure TV3 al País Valencià, uix perdó, a la Comunidad Valenciana. L’important és atendre els que no diuen res, que sens dubte deuen ser molts més. No sabeu com deu ser de difícil interpretar els desitjos de la majoria silenciosa! I, en canvi, el PP ho sap fer com ningú.

També trobem que està molt ben orientada l’eterna queixa –ara ja amenaça– per la despesa en les anomenades ‘ambaixades catalanes’, que per bé que tinguin una voluntat de projecció econòmica exterior, l’important és que l’economia catalana tingui com a horitzó el mercat espanyol, com sempre. I què dir de les campanyes a favor de la continuïtat de les curses de braus, un espectacle majoritari, econòmicament tan sucós per a les arques públiques i d’interès artístic i antropològic universal? On s’és vist un despropòsit més gran! Encara em sembla sentir el clam dels milions de catalans que reneguen de la decisió presa per majoria aclaparadora al Parlament.

Del màxim interès i preocupació per als ciutadans balears, per exemple, és canviar els noms de ciutats com Palma de Mallorca i Mahón/Mahó, una qüestió que els soferts insulars mallorquins i menorquins esperaven com el mannà del desert de fa anys. Què dic anys, segles! I que només el franquisme va saber reorientar, ai las, provisionalment… No entenem com les màximes autoritats lingüístiques del cas, la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Menorquí d’Estudis, no s’han afegit a l’entusiasme popular per la proposta i, en canvi, perden el temps miserablement –i els diners públics!– amb astracanades en comptes d’atendre les necessitats clamoroses de la toponímia illenca.

I molt ben fet que fan els cappares populars de no intervenir en afers pintorescos i nimieses com el cas Gürtel, els del benemèrit berlusconià local, Carlos Fabra de Castelló, i tants d’altres. Al capdavall, qui demana res al respecte? A la gent de veritat li preocupa això? En fi: tot és política i ganes d’embolicar la troca. L’ésser humà no és perfecte, oi? Per què li hem de demanar als militants, polítics i càrrecs públics del PP una conducta immaculada? És veritat que en el cas de l’empresa pública d’aigües residuals valenciana els peccata minuta detectats han resultat molt vistosos; però, que no ho fa tothom, i com que no els veuen o tothom tira de veta no surt a la llum? D’acord: això d’anar a l’hotel amb diner públic i amb les endimoniades intèrprets romaneses, les quals, ja se sap, els han induït a pecar, és un xic lleig. Per això el partit mateix investigarà a fons aquests quatre galifardeus, que és cert que ja fa massa temps que campaven al seu aire però com que no feien mal a ningú, pobrets, no es veia la necessitat municipal ni metropolitana d’espatllar-los la festa.

* * *

I ara, entre nosaltres, us he de confessar que em fa tota la impressió que el tal Rajoy és un inútil integral. No ho trobeu? Jo crec que tanta comèdia, tant de silenci amb la gravíssima situació en què es troba el Regne d’Espanya, no reflecteix res més que la seva colossal inoperància. Literalment no sap què fer. Recordeu que ha perdut totes les eleccions a què s’ha presentat. Direu que va guanyar les últimes, les del 20-N. Mentida: les va perdre el PSOE tot solet, amb justícia, tot s’ha de dir. Recordeu que el va posar de successor un pinxo xulo-piscines com l’Aznar: la típica jugada del que es retira i deixa darrera el pitjor candidat, per tal de ser més ben considerat (encara) per la història. I per retornar quan li ho demani el clamor popular, com pertoca al salvapàtries que sempre ha sigut. Tard o d’hora tornarem a veure l’enyorat Ánsar, ja en podeu estar segurs. Insisteixo, en Rajoy és un inútil que, pels misteris inescrutables de la política interna dels partits i les lluites entre sectors i amb els anomenats aparells,  com en el cas d’un altre ineficaç que va arribar a President de la Generalitat, un tal Montilla, us en recordeu?, arribarà a la presidència del Regne sense tenir ni puta idea del que ha de fer. No va dir res a la campanya, i el van votar deu milions d’individus i indivídues; encara no ha dit res des del 20-N; suposo que vindrà la Merkel a exposar el seu discurs d’investidura prenadalenc. Aviso: el silenci rajoydià no és una estratègia (la murrieria que, sense pretendre-ho, tan bé li ha anat per sobreviure dins del PP), és la inanitat intel·lectual i pràctica absoluta. Tant de bo m’equivoqui, perquè ens arrossegarà a tots.

El grup de recerca organitzador va fer difusió del seu projecte d’investigació sobre el camp de les vides de sants en la literatura catalana dels segles XV-XVI. I aquí és on volia anar a parar. El congrés em va servir per copsar les escandaloses mancances que en l’estudi i l’edició de textos religiosos moderns té la literatura catalana del Principat de Catalunya en relació amb València i Espanya. I ja no dic amb la resta d’Europa. En l’àmbit de la literatura religiosa, per exemple, sabem que hi ha un potent i innovador corrent d’espiritualitat, l’anomenat devocionalisme, que s’estableix al Principat a final del XV i al llarg de la primera meitat del XVI, el qual es difon a través de textos en català majoritàriament (impresos i manuscrits), alguns en castellà (vinculats a Montserrat, principalment), i, menys, en llatí. Les connexions amb la literatura equivalent valenciana deuen ser ben interessants de resseguir (ho sabem, per exemple, a través de la difusió d’un dels textos, el més famós, la novel·la al·legòrica Desitjós o Espill de la vida religiosa); com també la connexió amb l’espiritualitat italiana més nova (sabem de traduccions d’obres italianes al català que després serien perseguides per la Inquisició) o la difusió d’algunes d’aquestes obres a la península itàlica (el mateix Desitjós, l’únic text mitjanament estudiat, va veure setze edicions impreses en italià entre el XVI i el XVII!); igualment seria cabdal observar les relacions amb el lul·lisme i amb l’obra d’Eiximenis. Per no parlar del camp inexplorat de la literatura hagiogràfica, de les vides de sants, al llarg de l’època moderna sencera. Per no tenir, no tenim ni tan sols l’instrument bàsic: un simple inventari de la producció conservada avui en biblioteques i centres documentals.

És una mostra, només una més, de les mancances en l’estudi de la nostra literatura al llarg de més de tres-cents anys. La tasca a fer per posar-nos al nivell de les literatures de l’entorn és enorme encara. Ens calen més persones i més mitjans (per afegir als grups que hi treballen de valent de fa una colla de decennis). I sobretot acabar amb la llosa del prejudici ancestral contra la literatura moderna, el qual ha permès que una societat com la nostra mantingui una amputació de tres-cents anys en el cos de la pròpia història cultural.

1. Caín és, juntament amb el seu germà Abel, el protagonista d’un mite de caràcter etiològic, és a dir, que pretén explicar algun element de la realitat i legitimar-lo: un ritus, un costum, una institució, etc. En definitiva: la contalla no té altra pretensió que justificar perquè el poble israelita era pastor en origen i perquè, en el conflicte amb els cananeus de les planes baixes i fèrtils de la terra de Palestina, quan van baixar des de les serres i altes valls infèrtils, tenia Jahvè de la seva part. En fi: un conflicte entre pastors (Abel) i agricultors (Caín) que Jahvè resol de manera escandalosament capriciosa, només perquè li semblen més plaents les aromes dels sacrificis del greix dels animals del ramat que no pas les de les verdures de Caín. Com deia Woody Allen: “La Bíblia és un bon llibre però hi falla el personatge principal”.

2. Com ens ha recordat de forma ja redundant el recentment descobert Evangeli de Judes, sense Judes Iscariot no hi ha Crist, és a dir, Jesús de Natzaret no és empresonat, crucificat i ressuscitat. I, per tant, no es pot complir el designi diví de la redempció humana després de la caiguda d’Adam. Paper predestinat tant o més que cap altre, el de Judes, en la història del Nou Testament, doncs, i tan mal comprès per la història, pobre. El cas és que ja ens ho havia avisat Simó dit també Pere, segons consta a Fets dels apòstols (1,16). Certament, no hem estat justos amb Judes. Quina tragèdia no haurien escrit Èsquil, Sòfocles o Eurípides d’un personatge com Judes d’haver-ne conegut l’argument! Sempre quedarà, per altra banda, el trencacolls de com és possible que, si un personatge entra en olor de multitud a Jerusalem pocs dies abans, calgui un traïdor dins del seu cercle més íntim per delatar-lo davant de la gentada jueva a Getsemaní perquè no en coneixen la identitat.

3. I què dir de Satanàs? El diable és una imaginativa i cínica creació humana per projectar fora de nosaltres el que només és culpa de l’ésser humà: l’existència del mal al món. Si el Gènesi diu que Déu va fer l’home a imatge seva, semblant a ell, no podem negar que nosaltres vam crear Satanàs a semblança nostra. I massa sovint sembla només un pàl·lid reflex dels creadors, a fe.

El que he exposat aquí ha estat l’èxit (si se’n pot dir així) d’un procés d’integració, ni més ni menys. És la història d’un nen que cerca unes arrels. Deia Joan Brossa que en l’home, el pedestal són les sabates. Ben cert: però deixant de banda ara la genial ironia brossiana, jo diria que el pedestal són les arrels. Sense arrels no s’hi aixeca res.

I per aquell nen dels llunyans anys seixanta, tot comença en una escola del centre de Girona. La dada és cabdal. A partir del setè any de la meva vida he viscut sempre al centre de Girona, dins d’un cercle de ben pocs metres: plaça Marquès de Camps, plaça de la Diputació, carrer Bonastruc de Porta, novament plaça Marquès de Camps… No pas perquè fóssim rics a casa, ja ho he dit, sinó per motius de feina de la mare principalment. Aquest fet em va permetre una integració a la llengua real de la ciutat d’aleshores que no hauria estat tal si jo hagués viscut en els entorns perifèrics en què vivien agrupats, en ghetto, els immigrants espanyols, els xarnegos com jo: Vilarroja, Montjuïc, Torre Gironella, etc. No tinc cap dubte que altres, tot i procedir d’aquell entorn poc favorable, s’han integrat i han tingut carreres brillants, molt més que la meva. Però el meu cas no hauria estat així si no hagués estat inserit al centre del teixit social gironí. Les circumstàncies em van oferir aquesta oportunitat; i la vaig aprofitar. I de la integració lingüística se’n deriva la integració social, laboral, cultural, etc.

On vaig a parar amb tot plegat? Doncs es veu a venir: demanem als immigrants (abans espanyols, avui europeus o extracomunitaris) que s’integrin, però penso que la voluntat d’integració ha de partir prèviament de nosaltres. Si els donem la mà, ens la poden prendre o no. Però si d’entrada ja els bandegem en ghettos i esperem que facin l’esforç d’acostar-se a la nostra cultura –ells, els desarrelats– la proporció d’èxit no pot ser gaire alta, oi? Ens és molt més fàcil fer el primer pas a nosaltres, que som còmodament inserits en la nostra cultura. Com? Doncs a través d’actes tan simples com parlar-los la nostra llengua, fer-los sentir dels nostres; parlar-los en castellà, directament, perquè els veiem diferents és excloure’ls d’entrada. No em sembla just. Que no ens entenen? Persistim, ajudem-los a entendre’ns. Oferim-los unes arrels, les nostres, res de més fàcil.

L’altre factor que volia recordar, i ja acabo, és la defensa sense fisures, sense concessions, del model d’immersió lingüística de l’escola catalana, avui tan amenaçat. Si l’escola no iguala tothom en el dret de parlar i entendre’s en una mateixa llengua (perquè la societat no ho fa), sigui quina sigui la de procedència, si no ens fa sentir a tots iguals si res més no en el fons comú que és una llengua (i tot el rerefons cultural que se’n deriva, d’altra banda), aboquem la nostra societat a la fractura cultural (i doncs social) i a l’exclusió d’una gran part de la societat catalana actual. Tinguem-ho ben present en els dies que corren.