Sobre el tractament de tres segles de cultura catalana rebut a la Fira de Frankfurt (2007)

Frankfurt i els nous petrarques

No n’hi havia prou a dir-ne “L’edat moderna”, no. El cas és que bé hi havia etiquetes neutres com “L’edat mitjana”, “La Renaixença i el Modernisme”, “El Noucentisme i les Avantguardes”, etc. Però, no: amb els segles xvi, xvii i xviii calia l’eslògan avaluatiu: “Els segles foscos. Die dunklen Jahrhunderte. The Dark Centuries”. Em refereixo, és clar, a l’Exposició Central de la Fira de Frankfurt “Cultura catalana, singular i universal”, i més concretament a la mostra “Vuit segles de llengua i literatura catalanes”, on s’exposaven objectes relatius a la nostra història literària disposats en vitrines ordenades cronològicament, des dels inicis fins al present. No entro a fer una estimació global de la Fira, que les primeres avaluacions coincideixen a valorar molt positivament. Però no puc deixar passar l’oportunitat de lamentar com, una vegada més, fa la seva aparició estel·lar, al més alt nivell, un complex d’inferioritat secular, una mena de dimoni familiar ben arrelat en l’imaginari cultural català contemporani.

Alumnes i exalumnes de filologia catalana que han circulat per Frankfurt, a qui això de les etiquetes historiogràfiques ben segur que no els treu pas la son i que són més proclius a la literatura contemporània o a la medieval, han comentat la sensació de sorpresa, primer, i d’irritació, després, en observar la proposta historiogràfica frankfurtesca, el rètol de la vitrina en qüestió (que pretenia reflectir bàsicament amb plecs solts i goigs tres segles de cultura literària!) i el tractament en el dossier de premsa corresponent. Algú pensarà que porfidiejar públicament sobre si un rètol en una exposició és més o menys adequat és una atzagaiada, i més si és un afer de l’any de la picor. Però, primer, plou sobre mullat, i, després, les implicacions són més profundes que no sembla.

“Els segles foscos”: s’havia d’insultar una bona colla d’homes que, malgrat unes circumstàncies terriblement adverses, van apostar per mantenir el català en un registre ambiciós i culte, en paral·lel a les cultures literàries veïnes.

“Els segles foscos”: s’havia de menystenir la tasca, l’entusiasme i la voluntat de desenes de docents universitaris d’aquest país i de catalanòfils d’arreu, d’investigadors, tant universitaris com voluntariosos privats, i els nombrosos recursos esmerçats pel Ministerio de Educación y Ciencia de torn, la Generalitat i altres institucions públiques i privades, docents i culturals, en ajuts i subvencions a la recerca i la difusió del patrimoni literari català modern, les inversions d’editorials, etc., etc.

“Els segles foscos”: s’havia d’escombrar sota la catifa tota la paperassa ingent de recerques i reflexions de tanta i tanta gent, publicada durant més de trenta anys, per mirar que aquest país fos normal, també, en el terreny de la historiografia literària.

Què ha estat tot aquest esforç? Una prèdica en el desert. La consideració “Els segles foscos” és, ni més ni menys, que la mateixa llufa –ma aggiornata– de la Decadència, que els homes de la Renaixença i els estudiosos de final del xix i principi del xx van aplicar a l’edat moderna de la pròpia història cultural. Era la terminologia de la periodització cultural heretada del neoclassicisme, manllevada al seu torn de la història natural: origen, desenvolupament, decadència i mort. O resurrecció: la seva, la dels renaixencistes. Ho feien per interès, és clar, per fer ressaltar la pròpia proposta cultural enfront de la tradició anterior. No els en podem fer retret. Al capdavall és un estratagema clàssic en els recanvis estètics de totes les èpoques d’arreu. Però, digueu-me: d’on surt una Renaixença, i per tant, una literatura catalana contemporània culta, sinó de la tradició ininterrompuda que la precedeix, encara que s’hi oposi? O és que encara hi ha algú que es creu que apareix del no res?

És, pam més pam menys, la maniobra que es van empescar Petrarca i companyia al segle xiv en relació amb el llarg període que havia transcorregut des de l’enyorada antiguitat clàssica fins a ells. El van despatxar com l’època de les tenebres, l’edat fosca; en definitiva, l’edat mitjana, una molèstia sense nom propi que els separava de la brillant i lluminosa etapa grecoromana que volien emular. Decadència / Renaixement, el tòpic habitual. Però Petrarca, un egòlatra descomunal, cert, era almenys un líric extraordinari i un intel·lectual brillantíssim.

Decadència és, en efecte, un terme absurd per definir un període històric. Però, té l’“avantatge”, segons com, de ser imprecís, perquè no permet calibrar la magnitud de la crisi, si és molta o poca. Pitjor és l’apel·latiu “Els segles foscos” –o en la versió anglesa, tan cinematogràfica, “The Dark Centuries”–, perquè aquí la imatge que es projecta és inapel·lable. Recorda terriblement la cronologia grega antiga, en què s’anomena l’edat obscura el període que segueix a la civilització minoico-micènica, del 1200 al 800 aC, quan, després que els aqueus havien utilitzat l’escriptura Lineal B, la regressió va comportar fins i tot un llarg període de quatre segles àgrafs, fins que en època clàssica arcaica van importar i adaptar l’alfabet fenici, amb el gloriós resultat final de l’alfabet grec, pare dels nostres abecedaris occidentals. Fa tot l’efecte que s’hi hagi esmunyit subreptíciament aquest esquema i la terminologia mateixa!

Tots els països europeus normals han eliminat dels seus inconscients humanístics col·lectius aquestes pràctiques d’etiquetatge anticientífic, fruit d’una activitat cultural normal durant aquests dos-cents darrers anys, i les han substituïdes per perioditzacions homologables internacionalment i, més important, per l’anàlisi objectiva dels productes culturals de la pròpia història. Però aquesta retolació més emocional que racional sembla perviure entatxonada en el cervell català com un curtcircuït fòssil pels segles dels segles. Com un gen que, després d’una mutació al segle xix, ha romàs immutable envescat al genoma català. És per això que ens podem permetre de presentar-nos internacionalment amb la pròpia història cultural autoamputada com aquell que res. Tres-cents anys llargs de la història literària d’un país enfosquits, indignes. Quasi res! Ben diferentment tracta la qüestió, per cert, el País Valencià. A la tardor de l’any passat es va preparar una excel·lent mostra que duia per títol “Els escriptors valencians de l’edat moderna, ara”, basada fonamentalment en autors d’expressió catalana, exposada en la setmana de la Comunitat Valenciana a Brussel·les. Qui ho diria, amb el govern que regia aleshores –i ara– el País Valencià?

novembre 2007

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Comentaris sobre literatura, literatura catalana moderna, Reflexió i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s