El català i l’altre

Carles Ribera, en l’article «Mentre duri l’agost» publicat a l’Avui de diumenge passat, 22 d’agost, tenia més raó que un sant. Venia a dir que, arran de la presentació del recurs del Defensor del Pueblo contra la llei d’acollida catalana, tothom al país s’havia esquinçat els vestits. I tanmateix ell –com tothom– sempre ha constatat que acollim els estrangers SEMPRE en castellà. I més que probablement és el que fan els mateixos que han mostrat el més elevat grau d’indignació patriòtica. Així són les coses, mal que ens pesi: hipocresia virtual i dimissió real. Algú ho havia de dir.

A penes mai en tota la meva vida, repeteixo, a penes mai en tota la meva vida, i estic proper a complir els onze lustres, he vist un català adreçant-se en la nostra llengua a algú altre que li ‘semblava’ no català. No parlo ja de si s’adreça a un negre, a un oriental o a un sudamericà. A penes mai, he dit: fora d’en Carles Ribera, a qui només conec de vista i mai no he vist parlar amb un no català, d’algun altre cas, més forçat que no pas espontani, i de mi mateix; però som casos anormals, per no dir paranormals. I no visc pas en territori poc propici. Sóc filòleg català i el meu entorn és ple de gent de la ceba. Teòricament. I és que no hi ha manera. Us explicaré alguns casos absolutament certs, de la meva experiència –nooo, no diré noms.

Deu fer vint anys, en una oficina d’atenció al públic, aquí a Girona, entra una senyora i s’adreça cap al taulell. La bona colla d’administratius, homes i dones de totes les edats, tots del país, la saluden, com de costum, amb hiperbòlica atenció, un punt servil. Sempre en castellà, indefectiblement. I tota la conversa té lloc també en castellà. I així és des de fa trenta anys, pel cap baix. Jo, que hi treballava, m’hi vaig adreçar, com sempre, en català. No era la primera vegada, però no ho havia fet mai davant dels altres: no s’havia donat l’ocasió. La senyora, que m’entenia perfectament, m’havia respost sempre en castellà. Però aquell dia, vés per on, ho va fer en català. I no solament la salutació inicial sinó una certa conversa. Hauríeu d’haver vist la cara del personal. Mai no se’ls havia acudit de parlar-li en català i, per això, no sabien que la senyora no solament l’entenia sinó que a més també el parlava. Ara bé: va canviar això alguna cosa? I ara! Res de res. L’endemà tot va continuar com els trenta anys d’abans. I si es donés el cas, continuaria trenta anys més.

Direu que el cas és esbiaixat: gent gran, el franquisme, etc. D’acord: una de joves i d’ara mateix. Sóc en una sala àmplia on fem ioga. Aquesta setmana el professor ha deixat una substituta que ve de Barcelona. És argentina, però avisa des del primer moment: li podem parlar en català, ella l’entén perfectament malgrat que no el parla perquè encara no gosa. L’encerteu: ningú, absolutament ningú dels quinze alumnes presents, va dir en cap moment ni un sol mot en català adreçat a la professora. L’exemple d’un servidor, que va mostrar en diverses ocasions al llarg de la sessió que ella deia la veritat, que se li podia parlar en català i que l’entenia perfectament, no va servir de ben res. I tots els presents eren bastant més joves que no pas jo.

Direu que és un context distès, poc compromès, que això del ioga ja se sap, gent estranya, etc. D’acord: posem-ne un de més normalet, més català, més comercial. Amb la meva parella parlem italià sempre (ara no ve al cas explicar-ne el perquè). Ella entra a una botiga de roba de mainada al carrer de Santa Clara, al centre de Girona. Demana en català, naturalment, a la joveníssima dependenta –catalana de totes totes– una geca per a la petita de casa. Al cap d’una certa estona, hi entro jo. Parlo, també en català, naturalment, amb la dependenta, no solament la salutació de cortesia i educació, sinó que li comento no recordo ara quin detall sobre els (horribles) colors de la temporada. Fins aquí, tot normal. Però, és clar, comencem a parlar entre nosaltres en italià, naturalment. Just a partir d’aquell moment, la dependenta se’ns va adreçar sempre més castellà –en un mal castellà, diguem-ho tot–. Ho feia incòmoda, forçada absurdament, però en castellà: no li sortia d’una altra manera. El bloqueig tradicional, la dimissió immediata: no era capaç de recordar que feia un moment havia parlat amb cadascun de nosaltres en català, un català tan del país com el seu, sense deixos estranys.

Direu: home, aquella dependenta era una pàmfila. Fals! Ens hi hem trobat una pila de vegades. Feu-ne la prova. Ep: a Girona; no cal anar a Santa Coloma de Gramenet.

Algú hi oposarà que només he retret casos poc ‘intel·lectuals’, d’àmbits amb compromís cultural lax. Deixeu-me descriure una escena amb protagonistes més ‘compromesos’, doncs. Aquest curs passat anava amb una colla de companys professors de Girona cap a Barcelona i el tema de conversa estrella de l’anada va ser just aquest: la dimissió absurda dels catalans davant d’un estranger, al qual parlem indefectiblement en castellà no tan sols d’entrada, sinó, com jo mateix he vist, quan aquest els respon en català. En vam explicar mil anècdotes. Arribem a Barcelona: és d’hora, falta un quart per entrar a l’acte perquè hem vingut i anem al bar d’enfront, a l’altra banda del carrer. El cambrer, cosa habitual, és sudamericà. L’encerteu novament: cap dels meus companys, cap ni un, va dir res que no fos «Buenas tardes», «un café descafeinado de máquina, por favor», «una cerveza, por favor» o «¿Donde está el servicio, por favor?», això sí molt educadament, com veieu. Vaig quedar consternat.

L’últim, ho juro: no és un cas ben bé lingüístic com els altres però ofereix una bona escenificació de la nostra autoestima. Sóc a l’Escola Oficial d’Idiomes de Girona. Primer dia de classe d’italià: presentació dels alumnes. El professor, valencià, dóna el model (fictici): «Mi chiamo Jean-Paul e sono francese». Els tres primers: «Mi chiamo XXX e sono spagnolo/a». Vaig ser el quart: «Mi chiamo Pep e sono catalano». Es va produir com una contracció gestual quasiimperceptible entre el personal, asseguts tots fent rotllana. A partir d’aleshores, els deu o dotze que restaven van presentar-se seguint el model «… e sono catalano/a». ¿Eren menys catalans els tres primers, un enginyer, un advocat i una estudiat de ciències ambientals a la UdG? (per cert: de Girona, Celrà i Banyoles, respectiue, amb cognoms d’una catalanitat quasi tàctil). I tant que no. És que ni tan sols no els va passar per la barretina d’abandonar el clixé estatalista.

I jo, pobre de mi, només sóc un xarnego. No pretenc pas donar lliçons de res a ningú, simplement constato la realitat. I no sóc tampoc cap heroi, ans al contrari, més aviat sóc un xic pusil·lànime, però no em fa l’efecte que parlar arreu i amb tothom amb la pròpia llengua sigui cap heroicitat. No crec que se’n sentin, d’herois, els espanyols, els francesos o els italians, per esmentar la gent més propera, quan ho fan.

Certament Ciudadanos (o José Domingo, tant se val) l’ha cagada: ha afegit més benzina al foc de la desafecció, que se suposa que és el que no vol. I dic que l’ha cagada, perquè la realitat ja fa el que ells volen: no calen ni lleis ni recursos. Tots ens comportem com ciudadanos per bé que ens esquincem la samarreta.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, memòria i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a El català i l’altre

  1. Henry ha dit:

    Benvolgut Pep,
    Així apostes aposta per l’apostasia! Que no et surtin apostemes!
    Ja hauras vist lo que diu el Papi del laïcisme radical!
    Per la meva part, jo, com que mai no vaig postatar, no puc apostatar a
    posteriori, ni amb postdata, postil·la, postilló ni postergació.
    Ni, sobretot, posturejant amb postitis.

  2. rachel ha dit:

    Querido Pep,
    Peço perdão por escrever em português, mas meu catalão está “enferrujado”, e eu não quero escrever em espanhol porque não é o meu idioma e nem o seu. E também não quero escrever errado em catalão.
    Nunca esqueci de vc, embora eu tenha desaparecido: passei um longo período doente, primeiro do corpo, depois “da alma”, perdi pessoas queridas e entrei numa grande melancolia, o que restringiu muito o meu contato com o mundo, e é o que fez com que eu não conseguisse mais escrever para você.
    Espero que vc entenda e me perdoe, pois a sua amizade é muito importante para mim.
    Quero saudar o seu blog – ou bloc – e tentarei ler o máximo que puder, em catalão. Eu tenho um dicionário, e então vou tentar voltar aos meus estudos de catalão.
    Minha família continua estupefata com a origem do sobrenome Balsalobre-Valsalobre.
    Todos nós gostamos de vc e o considermos do “nosso sangue”.

    Agora já estou curada, já estou bem de saúde, e continuo trabalhando na Universidade, que se chama Pontifícia Universidade Católica de São Paulo, aqui no Brasil, mas eu e muitos de nós somos completamente anti-clericais. A Universidade nos tolera.
    Eu sou jornalista e continuo minha docência no curso de Jornalismo.

    Estou muito feliz em ter notícias suas !!

    Um grande abraço, com todo o meu carinho e respeito,
    Rachel Balsalobre.

  3. joan ha dit:

    Ei, Pep! Merci per la resposta.
    Tens raó, molts catalans sota l’excusa de la bona educació utilitzen l’espanyol davant del dubte. Aquest fa cara de… Buenos dias! Això costarà molt de canviar, per més sèries que facin a tv3. De totes maneres, si tinguéssim estat propi, no seria molt més fàcil assegurar la pervivència de la llengua?

    Bé vaig per la segona qüestió:
    La qualitat del català.
    Cal esforçar-nos per mantenir frases fetes o paraules en desús? Cal obligar-nos a dir “d’acord” cada cop que volem dir “vale” ? No restem quantitat de parlants quan intentem obtenir qualitat de llenguatge? No és molt més integrador tenir molts Rubianes o Buenafuentes a Tv3 que no Mari Paus Huguets o Antoni Basas? No suma més el català un xic “castellanitzat” que un català pur?

    Buenu Pep, em sembla que amb aquest reguitzell de preguntes ja en tens ben be prou!!
    Fins una altra!! Je.

  4. joan ha dit:

    Pep, primer de tot em presento. He arribat aquí através del bloc de la Nadeia. Fa uns dies que vaig llegint algun post, ara un demà un altre… Avui m’he decidit a fer un comentari, tot i que fa un xic de iuiu amb el català tant refinat i perfecte que utilitzes.
    Jo escrivint sóc molt més matusser i faig faltes. Vinga doncs, començo, 2 qüestions:

    1. Sóc independentista (de fet avui en dia no entenc la gent que no ho és, no hi ha cap motiu racional per no ser-ho). Després de la marxa d’en Colom i la Rahola, ERC va parar en mans d’un tal Carod Rovira. Un crac. Vaig anar al primer míting que va fer a Girona com a president del partit. Ens vam asseure en taules de 6 persones. Per sorpresa meva, al davant hi tenia una parella de Germans Sàbat, castellano parlants (si no nos defiende él, nadie lo hará). Amb això vull preguntar-te si és possible fer catalanitat através de la llengua espanyola? Jo crec que hi ha tants arguments per ser independentista que ho podem fer tranquilament en castellà. No?

    2. La segona la deixo per una altre ocasió. Em sembla que m’he extès massa.

    Vinga Pep, fins una altra. Ah! i felicitats pel Blog

    • pepvalsalobre ha dit:

      Hola, Joan.
      Mercès pels teus comentaris. No sé si entenc la teva reflexió, però és ben cert que es pot ser independentista i castellanoparlant. I és bo que així sigui. Aquesat ha estat una aposta d’ERC que ha rebut molta incomprensió però que és extraordinàriament important. Mai no serem independents si la meitat del país o bona part d’aquesta meitat, vinguda de fora de fa temps (els pares, els avis…) i generalment castellanoparlant no fa seva l’opció independentista. L’aritmètica és ben clara.
      Ara bé: el que jo comentava és, d’una banda, la hipocresia política de gran part dels catalanoparlants que dimiteix sistemàticament de l’ús de la seva llengua quan s’adreça a un altre que percep com a no ètnicament català i, en canvi, fa grans escarafalls quan a “Madrid” amenacen amb retallar la part de la llei d’acollida pel que fa a la llengua. D’altra banda, pel que significa de poca adhesió a la pròpia llengua.
      Pel que fa a la polidesa de l’ús de la llengua, jo, que sóc xarnego (pare de Múrcia i mare de Badajoz), que vaig tenir com a llengua materna l’espanyol i que vaig triar la llengua catalana (no com els catalans de sempre, que la llengua els tria a ells) no puc entendre’n l’ús si no és com una relació de respecte, de curiositat i d’amor. Ho dic molt seriosament. Com deia Pessoa, jo també penso que la meva pàtria és la meva llengua, la que he triat, i per tant faig tot el que puc per tractar-la tant bé com sé. No és ‘refinament’ ni ‘perfecció’, ni de bon tros, és sobretot respecte, per una cosa que estimo profundament, per una història de molts segles que ens l’ha llegada i per molts homes i dones abans que jo que també n’han tingut cura. La independència del meu país, al costat de molts altres factors, té per a mi un aspecte primordial: assegurar la pervivència de la llengua. No sóc il·lús, però: sé que el que assegura el futur d’una llengua no són lleis o estats, sinó les persones que l’usen i l’aprecien. En aquest sentit, sóc més aviat pessimista, ves.

      Estic a l’espera de la teva segona qüestió.
      Salut.

  5. Jordi ha dit:

    Pep, enhorabona pel blog i per aquest post. L’actitud lingüística del catalanoparlant envers el nouvingut és digna d’anàlisi (o de sicoanàlisi): donem per fet que només ens hi podem entendre en espanyol, malgrat que aquesta sigui potser una llunyana pel nostre interlocutor.

    Bé, en tot cas, esperem en delit els teus nous escrits.
    Records

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s