Catalanot I. L’escola

La situació de la nostra llengua és tan anòmala, comparativament parlant, que, fins i tot en llocs on diríeu que està completament normalitzada, la cosa no funciona. Per exemple, a l’escola. M’imagino que considerem que és lògic demanar que a l’escola els infants aprenguin clarament que 2 + 2 són 4, i no pas 5 o més o menys 4, però no ve d’aquí, pam més pam menys… Malament aniria el país, si això no s’ensenyés amb un mínim de rigor i exactitud. El mateix s’esdevé amb les altres matèries com socials, naturals, etc. –amb més matisos, és clar–. Esperaríem, doncs, que la llengua s’ensenyés amb la mateixa pulcritud i correcció. (O si més no amb la mateixa bona voluntat de fer-ho bé.) Una correcció que no afecta, és clar, només a l’hora de llengua, sinó al discurs diari del mestre al llarg de tota la jornada. Crec que a l’escola cal aprendre i tenir cura de la llengua igual com de les matemàtiques o de les ciències naturals. No passa altrament en els països del nostre entorn. Però aquí és diferent. No m’estic referint només al fet que el mestre pugui cometre errades lingüístiques (i no només d’ortografia) a la pissarra, al full que et trobes a la motxilla del nen, o a la nota del plafó d’anuncis per als pares; aquest és un altre tema, no pas secundari, certament. A més, tots en podem cometre. Em refereixo a la llengua oral que usa el mestre en contacte amb els alumnes al llarg de la jornada escolar, sovint descurada i més o menys poblada d’expressions alienes a la llengua pròpia. El mestre ha de vetllar perquè allò que generalment ja està prou deteriorat en l’ús social general, prengui la correcció necessària de tota matèria pròpia de l’ensenyament. El compromís docent i la responsabilitat del mestre en una classe no pot tractar de manera diferent les diverses matèries. No es tracta de purisme, sinó que una matèria tan sensible com són els infants que són educats en centres docents rebin una formació de qualitat en TOTS els àmbits. Però no, la llengua deu ser diferent. «La llengua és igual, home, no ve d’un pam; és la llengua del carrer, la llengua de la societat real; no siguem puristes…» Això sí: immediatament et pengen la llufa de purista. Cony, no li pengen pas al que demana que les mates s’ensenyin com cal! No: amb la llengua el raser és distint. Amb la llengua catalana, és clar. Perquè això no passa en altres llocs, us ho asseguro. Trobo surrealista que a casa haguem de corregir les expressions inadequades que els nostres fills aprenen a l’aula i, en canvi no ho haguem de fer (per sort!) amb el que aprenen de matemàtiques o socials. Les astracanades que aprenen al pati no tenen l’autoritat de l’educador i poden ser –o no, depèn de cadascú– contrarestades. Les del mestre, no: «el mestre ho diu així» és una afirmació de mal rebatre, perquè posa en entredit l’autoritat del docent. I aquí tenim mala peça al teler, com és sabut.

En fi: aquest deu ser un debat estúpid des del moment que no es planteja en països normals i seriosos, com Espanya, posem per cas.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Reflexió i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Catalanot I. L’escola

  1. Josep Mir ha dit:

    Com una mestra de primària de la meva filla que li va marcar com a incorrecta, en un dictat, la paraula “desembre”, perquè s’escriu “decembre”.

  2. joan ha dit:

    Pep, primer de tot, felicitats pel post.
    Tens tota la raó quan defenses el purisme en l’àmbit doscent. 2 + 2 =4. Tota la vida. A Holanda, a Espanya i a Catalunya. En la llengua tres quarts del mateix. No, dic mentida. Quatre quarts del mateix!!
    A on discrepem, segurament, és al carrer. Jo defenso l’impuresa del català. La barreja. El “bueno”. El “mail”. El “pues”… No em fa res sentir-los. A mi m’agrada sentir parlar català al carrer. Quanta més gent millor. I no els hi vull posar cap dificultat. Que es llencin. Que cometen errades… “pues vale”. Més quantitat i per a mi no cal lluitar tant per la qualitat. Molts mots del carrer al cap dels anys s’inclouen com a bones anys més tard.

    Això si, a classe, la norma. 2+2=4.
    Au, Diós!

  3. Salvador ha dit:

    Excel·lent l’expressió: “països normals i seriosos, com Espanya”. I jo encara, per reblar el clau, hi afegiria “democràtics i respectuosos amb la diversitat”.

    • pepvalsalobre ha dit:

      Estimat Salvador,
      mercès pel teu agut comentari, però potser tenim al cap espanyes diferents. En la que jo referia, nosaltres no hi som. En tot cas, pel que fa al que jo tractava -el tema de la llengua en general i el de la llengua i l’escola (quan ensenyen la ‘seva’ a l’escola)-, l’afirmació és bona, com podria haver dit Itàlia, Alemanya o els EUA.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s