Catalanot II. Noves tendències en la tradició catalana d’escurçar els noms de fonts

O el que és el mateix: com perdem progressivament i sense adonar-nos-en una tradició pròpia secular de formar els hipocorístics (escurçament del nom de fonts, nom comú de persona o prenom) i la substituim per una altra d’aliena.

Com llegim a la Viquipèdia: “La forma d’escurçament tradicional en català és la que es fa per afèresi, és a dir, suprimint una o més síl·labes o sons inicials del mot ([Concep]ció > “Ció”, [Isa]bel > “Bel”). També és tradicional (tot i que poc freqüent) l’escurçament per síncope, és a dir, suprimint alguns sons del mig (Ma[gda]lena > “Malena”, Mar[ia Isa]bel > “Maribel”).”.

I continua: “Modernament, per influència de l’anglès, també són corrents els hipocorístics obtinguts per apòcope, és a dir, suprimint alguns sons finals del nom (Dolo[rs] > “Dolo”, Magda[lena] > “Magda”, Montse[rrat] > “Montse”).”

No estic tan segur que sigui influència de l’anglès, perquè el fenomen coincideix plenament amb una tradició prosòdica –particularment en la disposició de l’accent oral en la paraula– ben diferent de la nostra: la de l’espanyol, llengua caracteritzada, com l’italià, per tendir a la paraula plana i fugir de l’aguda. Valguin com a exemple, pel que fa a noms, els casos José → Jose, Miguel → Míguel… Com amb l’anglicisme (football) → fútbol (futbol, en català).

El cas de la forma “Montse” és clara. Ara no recordo on, però vaig llegir no fa pas massa temps que la forma Montse es comença a utilitzar en el primer franquisme, en el context de la Sección Femenina de la immediata postguerra a Catalunya. La forma era inexistent abans, i l’hipocorístic tradicional era Rat. (Per cert, i entre parèntesis de curiositat, des dels orígens fins cap al segle XVIII, Montserrat era nom d’home; després sembla que desapareix dels registres documentals i quan reapareix –al XIX?– és ja aplicat a dones.)

Algunes de les abreviacions tradicionals de noms de fonts catalans masculins són: Cisó, Ciso (i Ciset/Ciseta, per afèresi del diminutiu), Nel, Pep, Quico/Xico, Quim, Sidre/Sidro, Toni, etc. Pel que fa als de dona: Cesca, Fina (també per afèresi del diminutiu), Gina (de Georgina), Laia, Mina (de Carmina), Txell, etc.

En canvi, la tradició del castellà és actualment aquesta altra: Edu, Rafa, Agus, Bego, Carol, Cati, Clemen, Contxa, Eli, Espe, Fuen, Imma, Loli, Magda, Sole, Tere, Trini, etc.

Vegeu ara una llista d’exemples amb les formes tradicionals catalanes (primer mot de la parella, abans de la barra inclinada /) i les corresponents castellanes (segon mot de la parella) i noteu com desapareixen clarament els primers mentre s’imposen els segons: Cesc / Fran, Vador / Salva, Niel / Dani, Tià / Sebas, Biel / Gabi // Bel / Isa, Mei / Reme, Rat / Montse (i el pseudocatalà Muntsa), Rita-Mita / Marga, Sion-Ció-Xixon / Ássun-Conce, Sumpta / Ássun, etc.

No sóc cap especialista en tot això: anoto el que sento al carrer, al meu entorn. Però la tendència sembla prou marcada, no? Continuarem…

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s