Postapòstata

Finalment: he anat al bisbat! No havia entrat mai a les oficines del bisbal al Palau Carles, a la Plaça del Vi, al costat de l’Ajuntament de Girona. Déu-n’hi do (ves: sempre l’expressió sacra). Em pensava que hi trobaria un capellà escrostonat en un edifici llòbrec. I ben gens, tu: tot molt ben acondicionat, unes oficines moderníssimes, tot ple d’administratives… Qui m’ho havia de dir! També és curiós anar per primera vegada a les oficines d’una institució a la qual pertanys des de ben poc després de néixer just el dia que vas a demanar que et donin de baixa. Més ben dit: a reclamar-ho.

Un cop dins, en un taulell, he engaltat a la senyoreta que m’ha atès: «Bon dia, vinc a presentar la meva sol·licitud d’apostasia». Ni tan sols ha parpellejat. Caram, en vénen cada dia?, he pensat. M’esperava, si no ben bé un renec, una certa ganyota d’aspror quan no una displicència desagradable com dient: “Ves, aquest pelagats, ara que està de moda, apostata, el molt roí”. M’ha dit que m’atendria la cancellera (glups! La Merkel?, després m’ha aclarit: «La Maria Teresa») i m’ha fet esperar per comunicar-li-ho. M’hi ha fet passar, al fons a l’esquerra. Molt afable, la cancellera, i cordial. Un despatxot considerable. M’hi he sentit molt a gust des del primer moment. La paperassa que jo portava ja omplerta, res de res, a la bassa. El bisbat ja té un model propi. Caram. Les meves dades del llibre de baptisme no es cancel·len, m’ha aclarit –no es llança una taca de tinta al damunt, per exemple–, sinó que s’hi anota una inscripció al costat en què es fa constar que apostato de la fe catòlica en tal data. Excel·lent! Ara bé: només de començar, esclar, ha aparegut la faceta burocràtica (un gest molestívol per castigar el renegat?): «Porta la partida de baptisme?». M’he tibat una mica a la cadira, còmoda també, per cert. «No, però no em sembla adequat demanar ara papers quan el dia que vaig entrar no se’m va demanar res. Les dades són clares: tal parròquia, tal dia. A més: m’he escrit electrònicament amb el rector i m’ha confirmat les dades», dic jo. Molt amable, per cert, també el rector de la parròquia en qüestió. La cancellera, amb una gentilesa que m’ha sorprès, ha dit que no hi feia res, que ja s’encarregaria ella mateixa de demanar-la per incloure-la a l’expedient, ja que la parròquia és allà mateix i les dades són precises.

M’ha passat còpia de la sol·licitud ja firmada per mi i aproximadament en un mes, diu, a tot estirar, diu, rebré la confirmació de l’anotació d’apostasia al registre de baptismes de la meva parròquia. Hem encaixat (les mans), jo molt cerimoniós també, com requeria l’ocasió, i m’ha acompanyat a la porta (que espero no haver de tornar a travessar). I apa, a esperar. Desconfiat com sóc de mena, no ho veig clar. Tanta amabilitat m’estranya. Algú m’ha confessat fa pocs dies que fa anys va presentar una petició similar i encara n’espera resposta. Però bé: no em puc queixar, de moment. Potser eren altres temps.

Nota final:

Diari “Avui”, 24 nov 2010: «El Papa Benet XVI obre la porta a l’ús responsable del preservatiu, però rebutja el divorci, la píldora o el sexe fora del matrimoni. També s’oposa a la fi del celibat dels capellans i a la igualtat de la dona o dels homosexuals en el ministeri sacerdotal. Fer l’amor amb persones del propi sexe, afegeix, no és “correcte”. […]Ratzinger manté que tampoc les dones poden ser sacerdots perquè Jesús “va donar a l’Església una figura amb els Dotze” deixebles. Nega així els arguments dels partidaris per la igualtat de sexes, que recorden que els Dotze deixebles no eren sacerdots. En canvi, admet que el catòlic pugui utilitzar el preservatiu per protegir a una altra persona del contagi de malalties com la sida, tant si es dins el matrimoni com si és en altres àmbits, com la prostitució.»

Sincerament, celebro la notícia, perquè sé la transcendència que té una acceptació d’aquest cal·libre en una institució que pretén aplicar a la societat actual paràmetres del segle I i s’atorga el monopoli de la interpretació dels evangelis. És una dada important; ara: no espereu gaire res més.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura i espectacles, memòria, Reflexió i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s