Poesia barroca

Estic enllestint un paper que analitza un poema ben conegut del no menys conegut Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, poeta barroc català, que escriu entre 1600 i 1620, aproximadament. Es tracta del sonet que porta per títol A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil, el primer vers del qual fa «Ab una pinta de marfil polia». En general, tenim una idea molt esbiaixada de la poesia del famós Rector. És un poeta excel·lent, amb un gran domini de la llengua i dels recursos poètics, que té un sentiment poètic inclinat cap a allò burlesc i enjogassat. Sense oblidar la lliçó moral sota la superfície de la sàtira. Un poeta ludens, vitalista i desvergonyit. Ara bé: això no va en detriment de la seva qualitat poètica. I el sonet de què parlo ho demostra: per bé que s’inscriu contemporàniament en una sèrie de sonets europeus sobre el mateix tema (la dama que es pentina) tractat de manera semblant (escrits per individus com Luis de Camões, Lope de Vega, Luis de Góngora, el comte de Villamediana, Gian Battista Marino, Girolamo Fontanella, Claude Malleville) i, a més, parteix de tòpics ben comuns a la poesia barroca europea, Garcia assoleix un nivell poètic de gran envergadura, alhora que basteix un text molt personal i elegantíssim.

Tanmateix, ben sovint se’l recorda per textos obscens i escatològics, bona part dels quals, però, són falses atribucions, és a dir, no van ser escrits per ell. Tals afillaments espuris ja es donaven en vida del Rector mateix, com ell lamenta en alguna ocasió.

Tot això venia a tomb per posar de manifest, una vegada més, el desconeixement de la literatura catalana moderna, és a dir, dels segles XVI, XVII i XVIII, fora de les nostres fronteres. (I no solament de la d’aquest període, esclar.) En efecte, sorprèn (relativament) que els estudiosos que han tractat dels altres sonets sobre el motiu de la dama que es pentina, generalment espanyols, no hàgin esmentat mai el cas de Vicent Garcia, mentre que han estat ben atents a la lírica italiana o portuguesa. És un problema de menyspreu de la tradició literària catalana per part dels estudiosos esmentats? A ningú no se li ha acudit parar atenció a què fan els poetes catalans? En fi: saben que n’hi ha, de poetes catalans a l’època? Fins a quin punt és una inèrcia generalitzada a menysprear les tradicions literàries en llengües no estatals (ara, no llavors) o és un desconeixement innocent –però revelador–? En gran part, en tenim la culpa nosaltres, que no hem difós la realitat de la nostra cultura literària. Més encara: no podem demanar a les tradicions historiogràfiques en altres llengües el que la nostra mateixa massa sovint s’entesta a no reconèixer.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Comentaris sobre literatura, literatura catalana moderna i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Poesia barroca

  1. Retroenllaç: La recepció poètica contemporània d’un dels textos més importants de la nostra tradició literària (I) | Melancholia

  2. Joan ha dit:

    Hola, no tinc res a veure amb l’enllaç ni amb l’article a la Viquipèdia, però he trobat el teu bloc arribant des de l’enllaç que hi ha en aquell article sobre “Pere Portes”.

    Havent llegit les teves explicacions, crec ara que probablement tens raó en el fet que l’accepció 7 del DCVB pot ser una interpretació lliure -errònia segurament- del que en realitat seria el significat de la 6, i que el “campeja” d’en Garcia es correspondria a aquesta accepció 6 (el color blanc que “ab son contrari” destaca/ ressalta “més”).

    El que em sorprèn és que, com he dit, tots els comentaris i tots els glossaris que he llegit fins avui d’aquest poema (estic parlant com a mínim de tres o quatre llibres de batxillerat i d’antologies de poesia catalana com les d’editorial Castellnou (col·l. “Clàssics Catalans”) o Ed. 62 (col·l. “Educació 62”) interpreten aquest “campeja” en el sentit de “lluita”, suposo que arrossegats pel “dolç combat” dels tercets.

    De fet, penso que Garcia deu jugar amb aquests dos sentits; en primer terme i seguint la lògica sintàctica i semàntica del quartet vol dir “ressalta”, però amb el seu enginy característic juga també en segon terme amb el sentit de “lluita”.

    T’estaré molt agraït si m’envies almenys un enllaç d’aquest anàlisi del sonet. Gràcies.

    • pepvalsalobre ha dit:

      Ni més ni menys que el que dius al teu penúltim paràgraf: la interpretació del mot en el poema és “ressalta, destaca”, però sense oblidar que Garcia té al cap no solament el sema ‘camp’, també ‘lloc de batalla’, sinó l’accepció antiga «Estar en campanya en disposició de guerra»; al capdavall està preparant l’al·legoria bèli·lica que desplegarà als tercets.
      Quan l’editorial m’ho permeti, penjaré el text i t’enviaré l’enllaç.
      Salut.

  3. Joan ha dit:

    A propòsit d’aquest poema, en el vers 6 hi ha una paraula que penso que potser s’està interpretant equivocadament (si més no, en tots els comentaris i aclariments de vocabulari d’aquest poema que he llegit). No tinc prou dades per corroborar-ho ni sóc cap expert ni de Garcia ni del període, però diria que el verb “campejar” caldria interpretar-lo en l’accepció n.7 que ens dóna el diccionari c-v-b (http://dcvb.iecat.net):

    || 7. intr. Harmonitzar-se, formar conjunt agradable una cosa amb altres. Volem que si alguna de les dites colors… no campejaven be ab lo listat o desguisat, que’n comprets d’altre que campeg be, Coroleu Documents 47 (ap. Aguiló Dicc.).

    Crec que sintàcticament té més sentit el vers, i també podria ser que Garcia jugués amb els dos sentis del terme (ja que després efectivament diu que els dos colors es barallen).

    Per altra banda, crec que hi ha escrits en castellà de l’època en què s’utilitza en aquest sentit o en el semblant de “destacar una cosa per damunt d’una altra”.

    Agraïria que em donéssis l’opinió sobre aquest aspecte, que sempre em fa ballar el cap quan llegeixo aquest poema. Gràcies.

    • pepvalsalobre ha dit:

      Moltes mercès, Joan, pels teus comentaris (al text sobre Garcia i al d’en Pere Porter: tens a veure amb el fet que s’hagi incorporat aquest darrer com a enllaç a la viquipèdia?) i la proposta d’interpretació de “campejar”. Tens part de raó pel que fa a l’accepció 7 del DCVB: la proposta és imaginativa, en principi. Ara bé: si ens fixem bé amb el text antic que apareix com a exemple al DCVB, ens adonem que hi ha algun problema: “Volem que si alguna de les dites colors… no campejaven bé ab lo listat o desguisat, que’n comprets d’altre que campeg bé”. La interpretació de ‘conjunt harmònic’, ja es veu, la va fer l’Aguiló, d’on prové la cita; és a dir, una interpretació del text per l’autor d’un diccionari. I crec que no l’encertava, perquè és evident que en el text, “no campejaven” vol dir exactament, ‘no ressaltaven’, ‘no es destacaven’ prou, i caldrà cercar-ne un altre teixit (?) on els colors ‘campegin’ millor. És a dir: crec que és la mateixa accepció 6, la que habitualment apliquem en la interpretació del sonet de Garcia. És la meva opinió.
      Com que veig que estàs interessat en el període modern, com en tots els altres de la nostra història cultural i literària, sense prejudicis, quan s’hagi publicat el paper que analitza el sonet ja te’l passaré i si puc fer-te’n arribar abans còpia o enllaç, ja ho faré. Salut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s