Apòstata, GAD

No seria just si no revelava el final de l’episodi, en el benentès que a algú li pugui interessar: finalment, el bisbat de Girona m’ha concedit el que demanava: sóc apòstata. De fa ben pocs dies. La tramitació ha estat breu i gens conflictiva: ho celebro i fins i tot ho agraeixo, tal i com està avui en dia la burocràcia. Ara: només faltaria que m’hi haguessin posat inconvenients. És cert que la carta en què se m’anuncia la bona nova fa un cert efecte com si tractessin amb un empestat. Què hi vols fer? No hi estan acostumats, són massa anys, segles, mil•lenis, sense gaire oposició per aquests verals. Estic més tranquil? Em trobo millor? Doncs sí, ves. He desfet un malentès que feia massa anys que durava i sempre és bo deixar les coses clares amb una institució en què no m’hi sento representat ni en vull ser còmplice oficial.