La bicicleta, mal vista (I)

Els mitjans de comunicació, els experts i, fins i tot, la gent amb sentit comú no deixen de cantar les excel·lències de l’ús de la bicicleta com mitjà de transport ciutadà habitual (que no té res a veure amb la pedalada de cap de setmana amb BTT). Que si l’estalvi energètic, que si la nul·la contaminació, que si la millora dels accessos i de la viabilitat al centre de les ciutats i al barris antics, que si l’accessibilitat universal per ser un vehicle barat, que si l’exercici físic paral·lel, que si l’augment de l’espai físic en les ciutats, que si el silenci de l’artefacte… (vegeu l’article de Laia Fàbregas a l’ARA de divendres 4 de març de 2011). Paradoxalment, els soferts i, per desgràcia, pocs usuaris habituals de la bicicleta només trobem que obstacles. De fet, constato una relació conflictiva permanent amb gairebé tothom: a) Amb els vianants. Més enllà que el bicicletaire aparenta ser una entitat transparent davant els ulls del vianant –no només perquè no fa soroll, sinó perquè encara que el vegi clarament venir de front en un carrer o, pitjor, en un carril bici, no sembla adonar-se de la seva “etèria” presència–, hi ha una competència surrealista en l’ús del carril bici. En efecte: el carril bici pintat enmig d’una vorera, que marca un espai d’ús particular enfront de la resta de la zona d’accés interdit als vehicles a motor, exerceix una força d’atracció tan potent com incomprensible per als vianants, de manera que sovint un carril bici és més ple de vianants que la resta de la vorera, molt més ampla i aleshores desèrtica; és com si les línies pintades a terra xuclessin inconscientment la deriva peripatètica del vianant i aquest oblidés tant l’àmplia zona a costat i costat que li és pròpia com el fet que aquella és una zona de col·lisió amb les dues rodes silencioses. I no els diguis res, perquè t’engegaran tota mena d’improperis amb una agilitat mental paradoxalment contraposada al desmenjament amb què circulaven en una zona inadequada! I ja no parlo de quan el centre del carrer és transitat i literalment pres per vianants –que s’apartarien volenters cap a la vorera si s’acostava un cotxe o una moto– i el bicicletaire gosa fer sonar el timbre humil del seu làbil artefacte, no tant per fer-se lloc com per avisar que s’acosta i que ningú no tingui la temptació de fer un moviment sobtat vers la direcció que ha decidit la bicicleta per tal de sortejar els imprudents vianants fora de lloc i això acabi en un encontre desafortunat…, dic, si gosa fer sonar el timbre, déudelcel, quantes gesticulacions amenaçadores no ha de percebre i quants renecs no ha d’engaltar sovint! b) Amb els vehicles motoritzats. Per bé que l’agressivitat dels conductors és menor que la dels vianants, en termes generals, la perillositat dels artefactes motoritzats per als bicicletaires és objectivament més gran (encara que en ocasions hi hauria molt a dir!). I l’amenaça prové sovint de la manca de distància de seguretat en els avançaments, del tall sobtat al davant de la trajectòria de la bicicleta, de l’aparcament impune de cotxes en els carrils bici, de l’obstaculització de l’aparcament de bicicletes per vehicles a motor, del respecte relatiu al pas de bicicletes en la zona de pas de vianants (com si s’interpretés que no hi tenim dret), etc. c) Amb les institucions. En definitiva: amb l’ajuntament. En aquest àmbit, l’actuació institucional respecte del desplaçament ciutadà en bicicleta és poc més que lamentable. D’una banda, la xarxa ciutadana de carril bici i de zones de 30 km/h és ben pobra, en contrast amb la tradicional –i no reconeguda– aposta pel disseny d’una ciutat prioritàriament pensada per al vehicle a motor privat. La constatació és especialment trista quan la posem al costat dels pretesament progressistes discursos institucionals de sostenibilitat i altres al·lucinacions. També els aparcaments per a bicicletes són clarament deficitaris, en nombre de places i en punts d’aparcament en la geografia ciutadana. Al costat d’això no deixem de percebre ressons d’un futur control de matriculacions de bicicletes (amb la taxa consegüent), d’amenaça de sancions per aparcaments indeguts (!) o per circular de manera poc ortodoxa. La Girocleta ha de ser vista, cert, com una iniciativa inicialment positiva. Però no hem de deixar d’expressar unes certes matisacions: a banda de ser una provinciana còpia del Bicing capitalí, no acabem de veure com pot resultar econòmicament viable una iniciativa similar en una ciutat poc planera (la Girocleta és impracticable a gairebé tota la banda dreta de l’Onyar, és a dir, al Barri Vell, Pedreres, Montjuïc, Vilarroja, etc.) i, sobretot, en una ciutat en què –a diferència amb ciutats de proporcions molt més grans– gairebé tothom disposa de bicicleta a casa (vegi’s, sinó, l’èxit de convocatòries com l’anual festa de la bicicleta del GEiEG). No m’oblido encara de la quasi nul·la actuació municipal en els nombrosíssims casos de robatori de bicicletes (ara mateix no conec cap amic bicicletaire a qui no hagin robat una o més d’una bicicletes a ciutat, i en conec una pila); es fa difícil de pair que la policia urbana desconegui les xarxes establertes de robatori, desballestament i re-muntatge o camuflatge de bicicletes, i revenda de les mateixes generalment a la població immigrant, practicades per un nucli reduït d’individus; en tot cas, hi fa ben poc; i em consta que aquesta circumstància, la del robatori, dissuadeix de l’ús de la bicicleta per part dels nostres veïns en una proporció més gran que no pensem. En fi: convé que l’ajuntament executi amb fets el que promet amb paraules i aposti més agosaradament per afavorir i promoure l’ús de la bicicleta, cosa relativament de bon fer en una ciutat mitjana com la nostra, no tant amb mesures de cares a la galeria i d’enigmàtica eficàcia i resultat econòmic, com la Girocleta, o amb una infraestructura testimonial i deficitària. (Continuarà.)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexió i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La bicicleta, mal vista (I)

  1. Arnau ha dit:

    Dir que Girona no es planera es una mica agosarat. El barris més problematics són el barri vell i montjuïc, el segon la densitat es baixa i el primer amb la parada de plaça catalunya permet la movilitat a la majoria de residents. La resta, més densos no tenen cap problema per circular per temes de pendent. Comperativament amb Barcelona Girona es molt plana i la trobo ideal pels desplaçaments a peu o amb bici. El servei es podria allargar fins a Sarria de Ter sense problemes, primer estar clar ampliant-lo a Salt i parada grosa a la UDG, font de nous ciclistes. També falta parada al Trueta.

  2. joan ha dit:

    Pep, és envejable la facilitat que teniu els Dalsalobre (així tothom enfedat, je) d’enviar la informació que teniu al cap a la pantalla de l’ordinador.
    És la primera vegada que puc fer un comentari a un post teu en igualtat de condicions en coneixement del tema. Vaig en bici per Girona, m’agrada. Crec que és una bona ciutat per moura’t en dues rodes.
    Vinga, com diria “Jac el destripador”, anem per parts:
    Per començar m’agradaria treure ferro a la relació conflictiva dels ciclistes amb la resta del món. És normal, han de compartir el mateix espai públic, com passa al bosc amb els boletaires, motoristes, excursionistes,…. o al mar amb els windsurfistes, submarinistes, banyants, pescadors,….
    Girona és una ciutat amb moltes bicicletes i pocs ciclistes. La gent té una bicicleta com aquell qui té un trineu. Pels caps de setmana. No, pel cap de setmana. No es creu en la bici com una eina de transport.
    Jo diria que els problemes de la bici a Girona són:

    1 La gent. Els gironins / catalans / llatins soms uns acomodats. Som gent que a la més mínima agafem el cotxe per anar quatre carrers més enllà. Gent que quan tenim un petit estalvi…. la moto! I és que ens falta molt per arribar a ser culturalment europeus.
    Vaig viure un any a Rotterdam. A Holanda, la bicicleta emplena les places i els carrers de pobles i ciutats. Allí hi fa fred, o hi plou, o hi fa vent. I molts dies hi fa fred, plou i fa vent. Les bicicletes són cutres, sense canvis de marxa, frenen pedelant en sentit contrari per poder anar amb paraigües, te la roben cada dos per tres,… Els europeus del nord, tenint un poder adquisitiu molt més elevat que el nostre, perquè van en bici i no en moto? A nosaltres ens costa molt trobar un perquè. Ès cultura.

    2 L’Ajuntament. Són els primers que no hi creuen. La Girocleta és un maquillatge polític. Com ha de ser la mobilitat urbana de la Girona del futur? Quin paper ha de jugar la bicicleta? La resposta de l’Ajuntament no hi és ni se l’espera.

    pep,
    salut i bici, je

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s