La bicicleta, mal vista (i II)

I amb tot, la cultura bicicletaire del país quina és? En altres termes: al capdavall, ¿qui va en bicicleta? Donem un cop d’ull al cas que conec més a prop: la ciutat de Girona. Jo vaig pràcticament cada dia en bicicleta des del meu poble, la Vall de Sant Daniel, a la ciutat. I no vaig a la feina en bici perquè hi arribo abans a peu. En fi, ¿qui va en bicicleta a Girona? Quatre joves, tres progres i dos immigrants. Ni més ni menys. Uns per manca de calers, altres per convicció (ingènua?) i altres perquè l’aspecte constestatari de l’opció se’ls afigura com a determinant. Heu vist gaires bicicletaires amb vestit complet i corbata? Jo hi vaig perquè, a més de ser un  mitjà de transport enormement eficaç, sóc immensament feliç damunt la bicicleta. Em transformo, a fi de bé, de la mateixa manera que em transformo quan vaig en cotxe, però ara en sentit negatiu: més intransigent, més agressiu… en fi, com quasi tothom.

Però, embriac de joia, mentre pedalo no deixo d’observar el meu entorn en relació a mi, a l’individu que circula en bicicleta. En primer lloc, constato l’orgull i la felicitat del gremi dels que anem en bicicleta, sense cap mena de dubte. Enfront de la competència agressiva entre els conductors de vehicles a motor, els bicicletaires compartim una solidaritat silenciosa, feta de gestos implícits i complicitats inaprensibles.

Paral·lelament, percebo el menyspreu de la resta de la gent: els vianants, els motoristes, els conductors de cotxe. Incomprensiblement, en comptes d’aplaudir-nos pel carrer i considerar-nos els autèntics herois de la ciutat sostenible, lluny de desfer-se en elogis en veu alta i de garratibar-se de sana enveja quan ens veuen pedalar èpicament per carrers i places, la gent ens guaita encara amb una certa hostilitat, com si fóssim una nosa, com una secta d’individus marginals i heterodoxos que, de fet, s’hauria de proscriure. I això ho llegeixo en la cara del vianant tant com en la del conductor, que, més que com a còmplices nostres, es veuen a ells mateixos com a competidors dels usuaris de les dues rodes silencioses. En el millor dels casos –sense anar més lluny, amics meus poc amics de descavalcar de l’estri motoritzat– ens miren amb una clara condescendència, quasi com dient: “Guaita’ls, pobres, com els immigrants sense cèntims, com els xinesos del segle passat…”. No em faran baixar, però, del meu goig bicicletaire, ni ells, ni les institucions, que parlen molt de nosaltres i fan ben poc a favor nostre. De tots.

Vegeu el text publicat a El Punt el novembre passat i el completíssim web de l’associació Mou-te en bici. Vegeu encara el vídeo municipal, escandalosament més prescriptiu i reglamentista que promocional (Pedalem amb civisme!).

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexió i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La bicicleta, mal vista (i II)

  1. joan ha dit:

    Bravo! Si senyor.
    La meva bici té 16 anys. Vaig amb dos caixes cutres de plàstic per portar les coses de l’hort. Però la gent que va en Mercedes no hi va més feliç que jo.
    Si que és veritat que dóna aquesta sensació: pobre noi (bé, lo de noi m’ho poso jo) sembla un immigrant.
    Des que em vaig comprar els meus darrers pantalons “closed” ja fa molts anys que no faig cas del què pensa la gent. I em sembla que aquest és el sentiment de la gent que fa servir la bici entre setmana a Girona: mentre un està content que se’n rigui la gent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s