Catalanot VII. La nostra feina (si la volem fer)

Ja ho he expressat en diverses ocasions en aquest mateix lloc (vegeu la pestanya ‘Català’, a Categories): el català no el salvaran l’administració, les sancions  lingüístiques ni la independència. El salvarem, si així ho volem, els catalans. Les llengües són productes de la història i la història la fem cada dia els homes i les dones. El govern de la Generalitat hi té un paper determinant; les sancions s’han de fer complir –com qualsevol altra llei–; la independència hi ajudarà. Però el català el salvarem al carrer, cada dia.

El problema és que no ho fem: el canvi sistemàtic al castellà, l’abandonament del català a la primera ocasió (sovint amb un argument psicològic tan estúpid –i racista– com el color de la pell de l’interlocutor) n’és un bell exemple; la consideració displicent entre els catalanoparlants sobre la correcció parlada i escrita de la nostra llengua (però no de les altres, que tothom s’afanya a aprende tan bé com pot) n’és un altre. Remeto a les notes i comentaris que aquest mateix bloc ha publicat sobre l’afer.

Tot això ve ara a tomb de nou (sempre ve a tomb, sobretot si no canviem l’actitud de prostració lingüística i la percepció que la nostra llengua és inferior a les altres: aquesta darrera és una impressió tan subliminal però tan arrelada que no l’admetem en enquestes o preguntes directes, però l’exercim cada dia sense adonar-nos-en), dic que tot això ve a tomb arran d’un estudi de Josep M. Aymà, El català, al carrer. Aymà ha substituït les dades estadístiques de les enquestes rutinàries (on sempre enganyem, en siguem conscients o no) per les dades reals obtingudes al carrer, parant l’orella als nostres actes lingüístics espontanis. Ai, espontanis! En punts concrets de Barcelona, al 1999, el 45% dels actes de parla escoltats eren en català i el 54,1% en espanyol; al 2010, les xifres eren: un 38,4% per al català, un 61,6% per a l’espanyol. El retrocés és del 7,5% en 11 anys! Algú dirà: ‘Esclar, Barcelona, ja se sap’. Però les dades són comparatives: estàvem malament, anem a pitjor. I arreu del país, amb percentatges potser diversos, la tendència és la mateixa.

Conseqüència de l’arribada d’estrangers nous? Parcialment sí, però aquesta dada sola no explica el retrocés. Hi pren una rellevància especial, segons Aymà, el transfuguisme dels catalanoparlants cap a l’espanyol a la primera percepció que l’Altre probablement no és català. Fixeu-vos, ‘no ÉS’, no ‘no parla’. Efectivament, abans que parli –i, per tant, abans que nosaltres sapiguem si sap o no sap català– ja li engaltem en espanyol… per si de cas. Però –fets abastament demostrats: llegiu, llegiu les entrades esmentades d’aquest bloc– és que encara que digui que parla el català o que l’entén, tant se’n fot, en espanyol continuem! El problema més greu és que es tracta d’una actitud quasiinconscient, automàtica, probablement –ho admeto– amb un fons etològic que la reforça. Una actitud, d’altra banda, que no solament no facilita la integració de l’Altre –la no integració del qual tants escarafalls ens provoca–, sinó que l’Altre pot percebre la situació que li plantegem com una barrera, com un obstacle que posem per no admetre’l a la nostra comunitat, de la qual nosaltres, i només nosaltres, els catalanoparlants purs, en som membres. Aquesta percepció és més acusada encara entre aquelles persones estrangeres que s’esforcen en aprendre el català i, en canvi, nosaltres els neguem sistemàticament la possibilitat de posar-lo en pràctica. Pur racisme, al capdavall: tant per voler veure l’Altre sistemàticament com a diferent, com per obligar-lo a continuar-ho sent.

No hi ha cap recepta màgica, no podem delegar gaire res en governs o partits; és la nostra feina: parlar sempre, sempre, sempre en català al nostre país. Si l’altre ens respon en català –sigui qui sigui aquest altre–, oli en un llum; si respon en espanyol però ens entén, més oli al llum; si parla en un precari no se sap què, però fa l’esforç de voler-nos entendre, encara més oli; i si, finalment, no hi ha intercanvi comunicatiu, valorarem diverses possibilitats: si l’altre no ens vol entendre però ho podria fer –cas habitual entre catalans castellanoparlants militants, o entre espanyols que visiten la colònia–, si és estranger acabat d’arribar, si volem practicar la seva llengua, etc., aleshores decidirem què fer. Aquest darrer cas, és, de lluny, el menys freqüent. El que no podem fer, com fem fins ara, és abandonar la llengua en TOTS aquests casos. A menys que vulguem perdre-la per sempre més, després de mil·lenis. Però aleshores no siguem hipòcrites.

No oblido pas, però, que, més enllà de l’acte personal imprescindible, el govern ha de mantenir una política inequívoca i ferma per fer progressar la llengua catalana i posar les bases per subvertir les dades de l’estudi d’Aymà.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s