Dos apunts circumstancials

Una de les coses més incomprensibles per a una testa normal espanyola (i, m’afanyo a dir, universal) és que, podent compartir i assumir com a pròpia una tradició literària tan universalment reconeguda com la castellana –tan potent encara avui (especialment en la variant sudamericana)–, ¿com pot ser que aquests torracollons del nord-est de la península ibèrica s’entestin a continuar amb una llengua que parlen quatre gats i que no comparteixen amb ningú més a l’univers (fora d’Andorra) i a reivindicar una tradició literària a penes coneguda enlloc? El cas és que tenen tota la raó… Però aquesta és la nostra tria, aquesta és la nostra llibertat.

Ara està de moda entre nosaltres parlar dels jueus. Doncs bé, la ‘síndrome del poble elegit’ dels jueus (sovint amb un aire de superioritat de mal suportar) em fa pensar en els catalans (vinguin d’on vinguin; jo mateix no tinc ni una gota de sang catalana) i en la seva difusa ‘síndrome de poble que ha elegit ser poble’, és a dir, continuar sent-ho. Aviam quan abandonarem el complex d’inferioritat col·lectiva que arrosseguem de fa segles i el sentiment de culpa associat (aquella llufa de nacionalistes que ens penjen els nacionalistes que tenen un estat al darrere), i deixem de demanar perdó pel que som.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Reflexió i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s