Literatura catalana i literatura universal

Ara que reprenc un estudi i l’edició del text del poeta mataroní del segle XVI Joan Pujol, que havia deixat aparcats durant uns mesos, em vénen al cap unes reflexions ben pertinents. Dins del conjunt de l’obra de Pujol destaca el seu poema Lepant. Es tracta d’un poema èpic en català publicat imprès a Barcelona al 1573, dos anys escassos després de la victòria de la Santa Lliga (monarquia hispànica, estats pontificis i república de Venècia, fonamentalment) sobre l’armada de l’imperi otomà el 7 d’octubre de 1571 a l’entrada del golf de Lepant, a Grècia.

Com més ens endinsem en el text del poema de Pujol, més interès pren . Primer, perquè el mataroní arrisca la seva musa poètica en el gènere literari més prestigiós de la literatura universal, des dels inicis amb Homer –o el Gilgamesh mesopotàmic– fins al segle XIX: l’èpica o epopeia. Segon, perquè és el primer poema èpic a la península que tracta d’aquesta temàtica, anterior en mesos a un altre –en llatí–, imprès a Granada; els altres poemes que tractaran del tema en castellà són molt posteriors. Tercer, perquè poetitza seguint els models més canònics –l’Eneida virgiliana sobretot, tot i que hi detectem trets provinents de la moda epicocavalleresca europea del moment, la italiana de l’Ariosto i el seu Orlando furioso– una fita històrica cabdal per a la història i, sobretot, el pensament i fins i tot la psicologia europea de l’època: la primera derrota del turc otomà, un exèrcit que semblava invencible i que havia conquerit mitja Europa en pocs decennis (era a les portes de Viena i de Venècia). Quart, perquè tot inserint-se en un model d’èpica –creat feia ben poc anys– de rerefons històric, verista i contrareformista –la teorització de la qual no vindria fins molts anys després de la mà del més gran dels èpics europeus, Torquato Tasso–, construeix l’epopeia d’uns fets reals acabats de succeir, sense haver donat temps a la seva llegendarització/mitificació, condició indispensable per a tot tractament èpic de matèria històrica fins aleshores. Cinquè, perquè, tot lloant l’empresa lepantina com un triomf de la monarquia de Felip II, i, sobretot, com una victòria espiritual del catolicisme  –de la mà del papa Pius V–, Pujol reivindica –i és l’únic que ho fa– la presència de militars catalans en aquell esdeveniment històric de primera magnitud a l’època. I sisè, entre molts altres aspectes que deixo de banda, perquè avança molts motius literaris que retrobarem després en escriptors castellans que tractaran del mateix tema.

Però la consideració més important de tot plegat és la següent: podem encara mantenir l’etiqueta de decadent aplicada a un període de la nostra literatura en què, com ara el cas de Pujol, algú s’atreveix, per primera vegada en la història literària del país, a usar la llengua catalana per bastir una epopeia culta, el gènere literari més difícil i prestigiós de la cultura occidental?

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en literatura catalana moderna i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s