Melancholia?

Crec que ja va sent hora d’explicar perquè aquest bloc es diu melancholia. Comencem per aclarir que el tema de la malenconia té un llarg recorregut històric. A l’edat mitjana es defineix amb el nom d’acedia i és vista com una autèntica epidèmia que arrasa els convents i monestirs.

no entraré en les accepcions habituals i comunes avui de malenconia i accídia, reduccionistes i ahistòriques

Se la caracteritza com una mena d’abúlia persistent barrejada amb tristesa profunda que comença amb una mena d’abatiment (semblant a la nostra actual depressió) i acaba amb la imaginació excitada, la confusió mental i l’abandó total de la disciplina conventual, i fins desconfiar del tot de la creença en la pròpia salvació de l’ànima, amb el que comporta de sensació de desesperació. És clar: aquesta “afecció de l’ànima”, a la qual eren propensos els monjos i frares més que cap altre sector social d’aleshores (i que es coneixia també com l’assalt del “dimoni meridià”, una mena d’entitat espiritual que col·lapsa la facultat imaginativa humana al migdia), era vista com una calamitat entre els religiosos.

En ple renaixement, en canvi, se’n fa una lectura positiva, amb Marsilio Ficino al capdavant. És aleshores que aquest temperament –o síndrome, la melancholia–, caracteritzat segons la tradició per la influència de Saturn, és a dir pel predomini de l’element terrestre i per la prevalença de l’humor anomenat bilis negra (que dóna un caràcter dominat per la fredor i la secor), és vist com a reflexiu, introspectiu i, sobretot, creatiu. És al Cinccents europeu que –recuperant una antiga creença grega–es considera el temperament malenconiós com el més adequat per al conreu de les arts, de la literatura, de la filosofia. S’associa la doctrina del geni artístic amb l’humor malenconiós, que propicia la reflexió artística i afavoreix la contemplació fantàstica, el coneixement intuïtiu. Eren considerats ‘malencònics’ Albert Dürer, Michelangelo Buonarroti, etc. I Giordano Bruno. I això durarà encara fins al romanticisme, i més enllà i tot: recordeu Baudelaire i l’spleen.

Exposo tot això molt simplificadament, esclar. El punt important de tot plegat, per a mi, és que el que caracteritza veritablement el temperament malenconiós és la sensació de distància impossible entre les pròpies possibilitats i l’objecte que es proposa. És a dir: els ‘malencònics’ considerem l’objectiu com a inassolible; però el manté com a tal objectiu. Es produeix aleshores un viure en l’abisme entre desig i objecte, en què mantenim un capteniment obsessiu, tant més com més llunyà s’observa l’objectiu. No cal dir que això genera una angoixa creixent i, al capdavall, la desesperació. Però la cosa no és tan simple. Alhora, aquesta sensació és també el motor cap a l’encontre entre el subjecte (desig) i l’objecte, que ja és percebut definitivament com a negació, com a mancança. És una obscura (i absurda) saviesa dels qui tenim esperança quan sabem que no ens cal, dels que prenem amb convenciment total un horitzó que sabem del cert que mai no assolirem.

Hi ha un tret representatiu de l’accidiós o saturnià –com és definit al renaixement– que és propi de la meva manera de ser: la instabilitas o tendència a no saber gaudir del que ofereix el present i viure sempre pensant en l’instant següent. Què comporta això?: la insatisfacció perpètua. És a dir, viure molt cruament una contradicció ben arrelada a la consciència: la importància de la voluntat al costat de la seguretat del fracàs de l’impuls.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexió i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Melancholia?

  1. pepvalsalobre ha dit:

    Podria ser, amic Jordi, però ‘saudade’ té comunament altres connotacions: “Define, pois, a melancolia causada pela lembrança; a mágoa que se sente pela ausência ou desaparecimento de pessoas, coisas, estados ou ações.” (viquipèdia, dixit, tot i que usa la paraula ‘malenconia’). Més avall en fa una llista:
    Pode-se sentir saudade de muita coisa:

    * de alguém falecido.
    * de alguém que amamos e está longe ou ausente.
    * de um amigo querido.
    * de alguém ou algo que não vemos há imenso tempo.
    * de alguém que não conversamos há muito tempo.
    * de sítios (lugares).
    * de comida.
    * de situações.
    * de um amor
    * do tempo que passou…

    Tot plegat em fa pensar més en alguna cosa més semblant a ‘nostàlgia’ que no pas a la percepció que descric a la meva entrada (i que reescric en tractar de “Il deserto dei Tartari” de Buzzati, gran novel·la).
    Salut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s