El desert dels Tàrtars

Des que conec la història de Il deserto dei Tartari que m’ha fascinat de manera difusa, abstracta. Per atzar, fa una pila d’anys vaig veure’n a la televisió una versió cinematogràfica. Després, vaig veure que la teníem en DVD en una biblioteca propera. La vaig agafar i la vaig veure de nou a casa. I a la primera oportunitat italiana, a Bergamo, no em vaig poder estar de comprar la novel·la de Dino Buzzati. Avui l’he acabada de llegir. Per molt que Buzzati s’enfadés quan li retreien semblances amb l’obra de Kafka, no puc negar que la història de Giovanni Drogo a la fortalesa Bastiani em recorda de molt a prop la brevíssima paràbola kafkiana titulada Davant la llei. La de Buzzati és una excel·lentíssima novel·la en totes les seves pàgines.

Potser subratllaria els capítols en què Drogo torna per primera vegada –després d’anys de servei a la fortalesa dels confins– a la seva ciutat i visita la seva mare i Maria Vescovi (caps. XVIII i XIX), uns fragments d’una malenconia i tristor contagioses. O els darrers capítols, amb Drogo malalt i inútil, just en el moment en què arriba l’enemic. Quan he tancat la novel·la, he escrit una nota al paper que feia servir de punt de lectura: «Ho visto muorire il maggiore Drogo, solo nel buio, dopo un’esistenza assurda. Ma non era solo: io ero con lui, più triste di lui».

A més, ha tingut un efecte balsàmic sobre el meu ànim, perquè feia dies que em voltava pel cap allò de considerar el present com un preparatiu per al futur i barrinar una possibilitat nova: agafar el futur i fer-lo present. Il deserto dei Tartari és una metàfora brillant de la trista existència de l’home, construïda sobre l’abandonament de somnis i ambicions; una destinació inútil de què no ens en sabem/volem deslliurar. Tot esperant estúpidament que les circumstàncies ens enviïn un motiu que ens faci percebre la il·lusió que potser hem viscut, que ens doni sentit, com la falsa amenaça de l’enemic a la Fortezza Bastiani.

«C’era poi la speranza segreta per cui Drogo sperperava la migliore parte della vita. Per alimentarla sacrificava leggermente mesi su mesi, e mai bastava»; «Drogo si ostina nella illusione che l’importante sia ancora da cominciare. Giovanni aspetta paziente la sua ora che non è mai venuta, non pensa che il futuro si è terribilmente accorciato, non è più come una volta quando il tempo avvenire gli poteva sembrare un periodo immenso, una ricchezza inesauribile che non si rischiava niente a sperperare».

Anche io ho sperperato troppo la mia vita, pensado che nel futuro cominciava la vita vera; ma questo futuro mai arriva, mai comincia… Devo cominciarlo già, ed abbandonare la mia Fortezza Bastiani, confortevole e senza rischi ma assurda e vuota.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Comentaris sobre literatura, Reflexió i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s