Aproximació pedestre i manual a l’escola

Anar a escola a peu agafats de la mà dels nostres fills és una experiència intransferible. I estic convençut que és molt i molt útil com a experiència emocional i educativa. Nosaltres, la meva filla de quatre anys i jo, hi anem cada dia; de casa a l’escola triguem uns vint minuts. I quantes coses es poden fer en vint minuts en aquell moment inicial del dia! Una de les pràctiques més habituals és exercitar-nos a esquivar les merdes de gos que esquitxen la vorera i, alhora, assagem improperis contra els ciutadans incívics; perseguim les nostres ombres i fem per trepitjar-nos-les; aprenem a esforçar-nos i a superar el cansament momentani de la pujada; quan plou, gaudim amb el paraigua, l’impermeable, les botes i les basses del carrer; espantem els coloms que van a picotejar les engrunes a la porta de la fleca i quan arrenquen el vol ens esveren un xic; aprenem a anar per la vorera, a aturar-nos per mirar si ve algú en travessar; admirem les esteles blanques dels avions; escoltem el crit de la garsa, el cant del rossinyol, els parrupeigs dels coloms i el més rítmic dels tudons, els xiscles dels falciots; saludem el gos del núm. 25 i, en canvi, estem a l’expectativa de no trobar els gossos petaners escandalosos i malcarats del núm 19 rera la reixa, que sempre borden com folls i ens esglaien una mica; escoltem amb atenció les campanes; fem per llegir les xifres de les matrícules dels cotxes aparcats; saludem l’autobús i la gent que hi va; sorprenem els cadàvers d’un escarabat o d’un cuc trepitjat, pobre; valorem les estacions de l’any a través del color de les fulles, de l’aparició de les flors (des de les primeres, les mimoses i els ametllers, fins a les més tardanes, del magraner, amb aquell calze ataronjat fort i llustrós que sembla de plàstic i els pètals subtils com seda, i, si són a terra, n’agafem una per a l’escola), del fred o de la calor, del nivell del riu, del color dels camps, de la roba que duem; sentim el fred viu a la cara, el vent als ulls, la calor a la suor de les mans agafades; ens deixa glaçats els psssssssshhhh imprevist del camió gros que ens passa arran, i riem; comptem els coloms arraulits a la branca sobre el riu o piquem de mans per fer volar l’ocell que es gronxa al fil de la llum; observem els picaportes antics en forma de mà amb una bola o amb un rostre malcarat i les argolles per lligar la mula o l’ase en aquell temps; hem conservat alguns improperis per als individus que aparquen damunt de la vorera i responsables d’altres obstacles al vianants; saludem la veïna quan ens avança amb la bicicleta i pensem que algun dia ensopegarà de tant girar-se per complimentar-nos; cantem o ens expliquem detalls del dia d’ahir que la dispersió del vespre ens ha impedit de fixar; espiem les restes de la lluna al cel blau del matí i endevinem les formes dels núvols; perseguim un curriol en moviment, ‘camí de sol per les rutes amigues, unes formigues’; posem a prova l’afabilitat o l’antipatia de la gent quan els saludem; de vegades enyorem la mama. Amb la seva mà dins la meva mà que la protegeix del fred, de les pors, la d’aquella personeta que depèn tota ella de tu i tot tu ja d’ella, ens acostem a l’escola i després, quan ens acomiadem, ens enyorem l’un a l’altre un poc.

Es tracta d’aprofitar el caràcter recollit i receptiu d’aquesta hora del dia, quan sortim de la tranquil·litat de la casa i de la nit i anem a enfrontar-nos amb el dia obert en un lloc ple de gent. L’atmosfera educativa i sentimental, de comunió amical i d’atenció delicada a l’entorn que s’arriba a establir en aquests moments és sensacional, única. Res a veure amb el camí de tornada de l’escola cap a casa, carregat d’expansió, cansament, fam… I sense mà. Res a veure amb anar a escola en vehicle a motor, no cal dir. Proveu-ho, si no ho heu fet encara, abans que no hi sigueu a temps.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexió i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Aproximació pedestre i manual a l’escola

  1. pepvalsalobre ha dit:

    No sé què dir-te, Joan. El paisatge urbà és molt més dinàmic i ben aprofitable: com vesteix la gent, el bar que obre, la botiga que té no sé què a l’aparador, el semàfor vermell/verd, el cel, aquella façana, l’autobús, les lletres i xifres d’aquí i d’allà (ja sé que el teu ja llegeix prou bé), el fred, la calor, etc., etc.
    El que em sorprèn és que et sigui positiu el camí de sortida de l’escola (fins al GEiEG). La meva experiència (i sobretot la de la mare) diu que estan (molt) menys receptius i molt més afamats, cridaners, cansants, etc., no?
    Salut i bon estiu, també.

  2. joan ha dit:

    I aquesta manera que tens d’emplenar una frase de paraules…. sembla fàcil. Res, un escrit molt bonic. El troç que hi ha entra casa i l’escola es pot fer de moltes maneres. És cert. Però, nosaltres (fill i pare) també la fem caminant i res a veure amb la vostra. Primer, l’entorn. Què vols que et digui; vorera, pas de vianants, vorera, semàfor, vorera, pas de vianants, sota de la via del tren amb goteres, pas de vianants i la meta, és a dir, l’escola. Poc sensible? Potser si. Segon, el temps. Tot és més bonic si surts de casa aviat. Nosaltres no. A toc de pitu. I així és molt difícil tenir una caminada semblant a la vostra. En canvi, el trajecte de l’escola al Geieg de St Narcís s’hi acosta bastant més.

    Bon estiu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s