Paradoxes lúgubres

1. Acabo d’identificar la procedència d’uns versos que recitava de memòria el pare. Jo en recordava només dos : «sobre cadáveres yertos / y armaduras destrozadas», perquè el pare els solia retreure mecànicament quan sentia el mot cadàver en una pel·lícula, a la TV, etc. Però en sabia tota una tirallonga, de memòria. El dia que me la va recitar, vaig quedar astorat. Era un record de la seva època d’infantesa, a l’escola, al poble, durant la república. I evocava, sense cap mena de vacil·lació, aquell llarg fragment ben pocs mesos abans de morir. No podia recordar, però, de qui era. De vegades l’havia atribuït a Cervantes, de vegades a Campoamor, però sense fer-s’hi fort. He cercat ajut entre companys i amics professors de literatura espanyola, a partir d’aquells dos versos interiors, però cap me n’havia sabut donar clarícia. I ara, a través de Google, esclar, els he identificat: pertanyen al romanç que comença «Con once heridas mortales», d’Ángel de Saavedra, duque de Rivas. Vet-ho aquí: aquell mestre republicà que el pare havia evocat en alguna ocasió amb devoció i tendresa els havia fet aprendre de cor un text d’aquell romàntic apassionat i liberal exaltat, exiliat a Anglaterra, Itàlia i Malta, encara que després esdevindria conservador: «Con once heridas mortales, / hecha pedazos la espada, / el caballero sin aliento / y perdida la batalla, / manchado de sangre y polvo, / en noche oscura y nublada, / en Ontígola vencido / y deshecha mi esperanza, / casi en brazos de la muerte / el laso potro aguijaba / sobre cadáveres yertos / y armaduras destrozadas. / Y por una oculta senda / que el Cielo me depara, / entre sustos y congojas / llegar logré a Villacañas…»

2. Vagarejo pel carrer, desmenjat, camí de casa i taral·larejo una cançoneta a mitja veu. Alarmat, en reconèixer la melodia he callat de sobte. He recordat que rere meu, unes passes enllà, he avançat una senyora gran. I deu ser encara rere meu, ben a prop. M’ha sentit? Ha identificat també la melodia? Podria molt bé ser. Què en deu pensar? Per qui em deu haver pres? Avergonyit, no he gosat girar-me. Amb sort és un pèl sorda, he pensat; és normal en la gent de la seva edat. Aleshores m’ha vingut el record d’on l’havia après: a les classes de ‘música’ de l’escola Bruguera a principi dels anys seixanta, entre la sordidesa docent, la violencia professoral, l’olor aspra de la pobresa dels vailets, la devoció forçada i la fortor amoniacal de pixats arrapada a les voltes del pati. De tant en tant, encara hi vaig a buscar el meu nét Andreu, però ara no es canta el Cara al sol a música ni a les voltes del pati s’hi sent cap olor desagradable. Quanta llum hi veig ara on hi havia una tenebror rància. Però quina espantosa força inconscient fa emergir els records més voluntariosament sepultats de fa cinquanta anys? Quina trista ironia que l’alegria d’aquells instants sota el sol hivernal de principi de març cerqués d’expressar-se a través d’una melodia recòndita, associada per sempre a temps de violència i por!

Ves quina infausta paradoxa: el pare recordava versos de llibertat molts anys després de la nit de la dictadura mentre el fill taral·leja inconscient la cançó simbòlica d’aquella barbàrie.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexió i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Paradoxes lúgubres

  1. IOLI ha dit:

    LLàstima que no li haguéssim pogut dedicar aquest vers el dia que ens va deixar…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s