Remeis barrocs per a malures de sempre (I)

A final del mes de maig d’enguany, vaig presentar a la sala de plens de l’ajuntament de Girona un llibre que contenia l’edició i l’estudi d’un receptari de l’època moderna per a l’ús personal d’un tal Joan Saló, de Sant Martí Vell, publicat per l’estudiós i amic Pep Vila: El receptari de medicina popular i supersticiosa (1580-1620), de Joan Saló i Estrader. En vaig redactar una petita notícia aleshores.

És un més dels molts textos de l’edat moderna catalana en l’àmbit de la tècnica i els oficis (receptaris de cuina, de pastisseria, llibres de sastreria, entre molts altres) que Pep Vila ens ha donat a conèixer, els quals sovint romanien manuscrits en català i la major part dels quals s’han perdut irremissiblement (els tractats més universitaris per a les professions de més categoria s’imprimien i solien ser en llatí, i després en castellà).

El llibre publicat per Vila té dues parts ben clares: un estudi introductori que tracta de la medicina popular en èpoques reculades, fa una descripció del receptari i ofereix dades d’identificació de l’autor; finalment, transcriu el text del receptari, les receptes pròpiament dites, amb profusió de notes per poder identificar uns ingredients que altrament serien incomprensibles per nosaltres. El text de Saló és un exemple entre tants de la tradició de teràpia remeiera, basada en herbes i productes naturals al costat de pràctiques semireligioses i semimàgiques: conjurs, invocacions…

També avui la medicina popular té altres vessants tradicionals ben vius a través de ‘professionals’: exorcistes, curanderos, sanadors, saludadors, la imposició de mans o reiki, etc., etc. Després tenim la medicina que en diem alternativa, algunes amb tradicions mil·lenàries, com l’acupuntura i la medicina oriental, o l’homeopatia, molt més recent, entre moltes altres. I tenim, finalment, la medicina acadèmica, la dita científica, o oficial, o al·lopàtica pel que fa a l’actuació terapèutica, especialment farmacològica. He esmentat les teràpies mèdiques en un ordre que no vol ser jeràrquic, de pitjor a millor o viceversa. Perquè el que ens interessa com a éssers humans és no patir malalties; i si les patim, guarir-nos-en; i si no ens guarim, no patir. I totes aquestes possibilitats tenen en un moment o altre aquests efectes terapèutics, reals o imaginats, tant se val, però efectius que és el que compta.

El breu receptari de Saló, escrit a mà fa 400 anys, entre 1580-1620, és això: una barreja, un poti-poti de totes aquestes menes de pràctiques curatives o preventives. Però en Joan Saló no era un professional de la salut, un metge o un apotecari. Les seves receptes pertanyen a un conjunt de materials escrits que devia tenir sempre a prop perquè hi anotava tot allò que trobava en relació als seus interessos. De vegades anota diversos remeis per a una mateixa afecció. Senyal que això interessava especialment al nostre personatge i en gran manera ens el retrata. (continuarà)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Història de la ciència, Història de la cultura, literatura catalana moderna i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s