Remeis barrocs per a malures de sempre (III)

La procedència de les receptes mostra que el de l’algutzir Joan Saló era un receptari per a ús personal, i que copia els remeis allà on els troba, sense fer-ne diferències. Per això trobem receptes d’origen culte tècnic, a partir de receptaris d’apotecaris –comencen amb el preceptiu Recipe en llatí, posa les quantitats dels ingredients en pes o en preu com per preparar una recepta ben precisa, parla d’ungüents i destil·lats, etc.; n’hi en castellà, algunes amb fragments en llatí; de vegades al·ludeix a prestigiosos metges medievals (Constantí l’Africà o Arnau de Vilanova), etc. Però també n’hi ha que són conjurs o oracions i altres pràctiques supersticioses. Finalment, altres són remeis clarament tradicionals a base d’herbes o altres productes d’origen natural.

Amb tot, no és un llibre per aprendre remeis per a nosaltres avui, no: és un llibre d’història. I com avui, es demostra que per combatre les afeccions personals tot és admissible.

A la vista del receptari d’en Saló podríem tenir la temptació de dir que els corrents científics més avançats d’Europa renaixentista i barroca no van arrelar al país. Però seria incòrrer en un error de percepció. D’una banda, els corrents mèdics científics eren ben presents a les universitats de la Corona d’Aragó, especialment a València, capdavantera a la península en aquest àmbit; d’una altra, s’ha d etenir en compte que una cosa és la ciència punta i una altra el que fa el poble ras, al Cinccents i avui. En els nostres dies es fan proves embriològiques i enginyeria genètica (on els catalans bé hi participem), però a casa prenem infusions pel mal de panxa, ens apliquem aloe vera a les cremades o fang a les picades de vespa o abella.

Deixeu-me fer una llista breu d’alguns remeis i pràctiques casolanes que se m’han aplicat o he vist aplicar en el meu entorn: la llet amb conyac i una aspirina abans d’anar a dormir quan estem refredats; la fórmula màgica amb finalitats eròtiques de la nostra adolescència discotequera: l’aspirina amb coca-cola!; la quina San Clemente o Santa Catalina, amb un important component alcohòlic, que preníem de petits, en dejú, com a aperitiu (!); l’Aigua del Carme, que ha ressuscitat tanta gent; el còctel d’ou batut, amb cafè, vi, llet i força sucre, com a reforçant quan estàvem malalts o ‘anèmics’; el fet d’enganxar un cabell al front amb saliva per aturar el singlot; l’aixecar les cames enlaire per afavorir l’embaràs, la fecundació, després del coit; l’aplicar una moneda al front quan t’has fet un cop perquè no hi surti la bossoga; les infusions amb cascall pel mal de queixal dels infants; el suc d’albergínia per a les berrugues; quan la mare, a la nit, tot fosc, forçava la sortida dels cucs per l’anus, amb una espelma a la mà i fent-hi caure gotes d’oli; passar la fulla del lliri de Sant Josep sobre el mal infectat; posar torrades amarades amb vinagre a les plantes dels peus per abaixar la febre… En fi.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Història de la ciència, Història de la cultura, literatura catalana moderna i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s