Vostra Santitat i els ateus

Diuen els diaris que el sant pare demana als fidels que preguin també pels ateus. És d’agrair la bona voluntat del sant pare per tal de ‘salvar’ els qui no volen ‘salvar-se’. Mutatis mutandis, em recorda una afirmació que vaig sentir en un d’aquells debats Catalunya-Espanya que es prodiguen en la pantalla televisiva catalana de tant en tant: “Los catalanes son españoles aunque ellos no quieran”.

De tota manera, i retornant al tema del gest papal, en justa reciprocitat, els ateus farem tot el que podrem per fer caure la bena dels ulls als cristians en general i als catòlics en particular. Llegir més enllà de la literatura parroquial (en el sentit de la de la Parròquia, la canònica del NT i l’admesa com a ortodoxa per la tradició eclesiàstica) és el millor col·liri contra l’autoceguesa, la de la fe. Així doncs, contrastar opinions, obrir-se a altres fonts històriques externes a la pròpia fe, tenir curiositat per l’altre, en fi, conèixer sempre és bo. Em fa l’efecte que ja han caducat els temps en què l’emperador Teodosi al segle IV va vetar per decret tota dissensió pública sobre religió, en suport de la nova confessió de l’imperi, el cristianisme ‘ortodox’. De fet, l’actitud contrària, és a dir, alimentar-se només dels textos ‘interns’ deu ser el més semblant a una intoxicació intel·lectual, el fonament de la desactivació i suïcidi neuronal, els quals, per feedback, alimenten la fe; ço és: el fonament de la institució eclesiàstica.

Celebro que la institució que veneren amb somriures i llàgrimes els joves de la JMJ (les fotos dels diaris em remeten a les fans histèriques d’un concert de Justin Bieber) ara no ens faci cremar de viu en viu per apostatar o per mantenir opinions diverses (ja no dic contràries) com es feia abans, en els bons temps, quan Església i Poder anaven de bracet. Després, a partir de la Il·lustració, tan esforçadament combatuda pels reverends (deixem ara de banda l’acudit de la il·lustració catòlica), va haver de conformar-se, si més no a certs indrets d’Europa pirineu enllà, a fer l’orni, a la actitud ambigua, etc., en el millor dels casos. I així fins avui.

En fi, els ateus hauríem d’agrair sincerament la fermesa salvadora que ens projecta el sant pare (només s’ha de veure, a través dels vidres blindats del papamòbil, la cara de bona persona i d’home beneït, allunyat de les ambicions humanes, que fa –per cert, el papamòbil és un artilugi l’ús del qual sempre m’ha intrigat: per què la persona la vida de la qual està en mans de déu més que cap altra al món es malfia tant de la providència divina i es protegeix de la follia humana?; veig a Jesús lluny, molt lluuuuuuny), dic que ho hauríem d’agrair i, per no ser malagradosos, hauríem de retornar el gest i donar el millor de nosaltres en benefici dels creients.

Però el cas és que, més enllà de l’exacerbació espiritual i jovenívola ubicada per uns dies a Madrid, les tendències socials dels darrers temps en matèria d’adhesió religiosa dibuixen unes tendències contradictòries: ara mateix el nombre de catòlics espanyols és estadísticament alt, però els creients no practicants (és a dir els que, en el millor dels casos, es recorden de la parròquia pel bateig, pel casament i, de vegades, fins i tot per la comunió del nen) són la gran majoria, mentre que el nombre dels realment practicants és inferior al dels no creients (CIS dixit). Vet aquí: així que la informació i el coneixement circulen, els seminaris es despoblen i el laicisme creix i s’imposa. I ben lluny de les acusacions de materialisme i egoisme que esputen les jerarquies eclesials contra els joves que s’aparten del seu discurs –però les quals es guarden bé prou de fer examen de consciència de la pròpia responsabilitat en aquesta desafecció social progressiva–, el jovent opta per altres formes de compromís, polític, solidari, social, etc.

En tot cas, deixi’m-li dir, senyor Ratzinger, que em fa l’efecte que en els segles passats, quan l’enquadrament religiós de la societat era majoritari, per no dir absolut (i l’Església gaudia de molt més poder social, polític i cultural que no pas ara, que no és poc, amb un estat sencer propi), els éssers humans no eren pas ni més bons ni més feliços que avui. Ara, que potser m’equivoco. En tot cas, estic convençut que fora de la religió hi ha també vida, bondat, altruisme. I felicitat.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura i espectacles, Reflexió i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s