Remeis barrocs per a malures de sempre (i IV)

I encara jo mateix he sentit a dir coses tan científicament establertes com que la masturbació provoca ceguesa, axioma ben conegut, o que els homes disposem d’un dipòsit d’un litre de líquid seminal i, per tant, no podem malbaratar-lo.

És cert que el receptari d’en Saló mostra la credulitat que practicava l’època, però això també ho trobem avui, i, en termes relatius, potser més que no pas aleshores. Recordem també que la medicina acadèmica d’aleshores tenia ben poc a veure amb la que es desenvoluparà a partir del positivisme científic, especialment des del Vuitcents. El metge encara era a l’inici de l’edat moderna fonamentalment un lector i comentador de textos grecs i llatins (Hipòcrates i Galè), el qual partia d’autoritats llibresques i no del coneixement empíric (tot just començava aleshores la disecció de cadàvers i per tant el coneixement anatòmic empíric). I el fonament de la medicina d’aleshores era la teoria dels humors, basada en la dels quatre elements: terra, foc, aire i aigua. Les pràctiques quirúrgiques, és a dir, el contacte més estret amb el malalt, no el duien a terme els metges, sinó els barbers, que eren els qui tenien els estris més afilats per tallar, per exemple.

El fet que l’autor sigui un algutzir, un ofici no gaire intel·lectual, esclar, ni de classe alta, no ens permet deduir tampoc que el seu receptari particular sigui diferent del de les classes més altes; per exemple, del de Bartomeu Verí (o Veri), regent de Nàpols, equivalent a aquest nostre; com també ho són les creences mèdiques i les pràctiques curatives que llegim en dietaris i memòries de nobles de l’època moderna catalana.

Aquestes pràctiques de remeis tradicionals allunyades dels professionals de la medicina acadèmica també s’han de relacionar amb el fet que l’accés al metge era precari i molt car. La major part de la població no s’ho podia permetre. No era com avui, que tot està medicalitzat, des del naixement fins a la mort: no volem agònics o cadàvers a casa. I l’accés al metge no sempre era un remei segur (com llegim persistentment en la literatura satírica, que tira del tòpic del metge enterramorts). El cas és que en l’activitat terapèutica s’hi barrejaven pràctiques de tota mena sense fronteres ni distincions clares: la medicina acadèmica (no gosaria dir científica perquè científica vol dir experimental i això trigaria segles a establir-se clarament), la religió, la màgia i les pràctiques tradicionals (amb un garbuix que incloïa conjurs amb herbes, amb astrologia, amb màgia, amb oracions als sants, etc.)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Història de la ciència, Història de la cultura, literatura catalana moderna i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s