Catalanot VIII. De progres

Som en un restaurant, no pas barat, a Cadaqués, setembre 2011. A la taula del costat s’asseuen una parelleta espanyola progre (rastes fins al cul ell, hippy ella) amb un petitó en una cadireta. S’asseuen. La cambrera, colombiana ella, que entén el català però no el parla, els ofereix la carta. Encara no poques dècimes de segon després, ell reclama de nou la cambrera: “¿Me puedes traer la carta en castellano, por favor?”. Amb aplom, amb l’autoritat de qui sap que exerceix un dret i l’expressa. La cambrera: “Enseguida”. És la seguretat de qui sap que és espanyol i és a Espanya. No el jutjo pas malament. Al contrari: actua amb la fermesa, feta de naturalitat i de domini, de qui fa el que ha de fer. I no li podem pas retreure que no faci el més minso esforç amb la carta en català.

En canvi, sí que goso fer retret al català que va a un restaurant al seu país, li porten la carta en espanyol (i sovint també en francès, anglès, alemany, etc.) i no sol·licita –amb el mateix aplom i naturalitat que l’espanyol que sap que és a Espanya, amb la raó de qui parla la llengua del seu país al seu país– que li portin la carta en català. L’excusa inconfessada deu ser la voluntat d’evitar una certa incomoditat, fins i tot d’estalviar una escena un poc violenta. Poca la sent pas l’espanyol aquell, la incomoditat, la violència!

Sobre els progres espanyols i la llengua catalana tinc una anècdota personal, sucosa per bé que gens inaudita, d’altra banda. La vaig viure a Madrid fa uns vint o vint-i-cinc anys. Érem a taula amb la meva cosina madrilenya i uns amics d’ella. Destacava una noieta molt moderna defensora a ultrança de tota mena de causes insòlites. Ara es tractava de cercar signatures per a activitats a favor de la supervivència del puma, amenaçat a no sé quines zones de Nord-amèrica. Una lluita apassionant i molt lloable, sens dubte, per a una madrilenya. Amb la mateixa convicció hauria defensat la causa del rinoceront de Sumatra, per no parlar del panda o del goril·la, animals en perill d’extinció, així com anys a venir es deu haver esgargamellat per la pervivència de la llengua mohawk o contra l’aculturació dels inuit d’Alaska. Però, ves per on, quan vaig comentar a taula sobre la feblesa del català i l’amenaça palpable de la seva desaparició en un futur proper si no s’hi posava remei, va despatxar la cosa amb un desdeny colossal: no es perdria res si el català desapareixia; al contrari, ho considerava un avantatge cultural innegable per als catalans, al capdavall llastats per aquesta nosa lingüística que no els permetia assumir plenament una llengua de potència i abast comunicatiu incomparable, la seva esclar. I les afirmacions eren fetes amb una agressivitat insospitada en aquella noieta delicada. Ep, i dic que d’això fa una pila d’anys. Ha plogut molt des d’aleshores i, en general, la desconfiança i, ras i curt, l’odi contra tot allò que faci tuf a català ha assolit cotes aleshores impensables a Espanya.

Ara: un altre dia també podem parlar de progres catalans i la llengua catalana. Però per a això em fa l’efecte que haurem de menester un llibre, no pas un text breu en un bloc.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Reflexió i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s