La meva Escola Bruguera: els primers cent anys (II)

(continuació) Ja és trist que la meva memòria amb una certa continuïtat comenci just quan deixo l’escola Bruguera. Em sap greu confessar-ho avui davant d’aquest auditori. Això sí, vaig marxar al 1966 cap a l’anomenada Escola Annexa, al davant de Sant Josep, al carrer Emili Grahit, duent-me amb mi a la motxilla, com qui diu, tot el Bruguera, mestres i companys, perquè pràcticament tots ens hi vam desplaçar. Vist així, la cosa no sembla tan greu, oi?

D’entre les tres o quatre escenes esfilagarsades de què parlava hi ha una en què em veig venir la mestra pel darrere amb intenció de clavar-me un clatellot. Jo devia estar parlant, com sempre. Sempre m’han castigat per xerraire, sempre, per mogut, no pas per mala persona, cert. Però jo era (i sóc) el cul d’en Jaumet, no em sabia pas estar quiet i destarotava així contínuament els companys de l’entorn immediat i, de pas, els mestres, suposo. En fi, he rebut moltes garrotades jo a les aules d’escola i molts altres càstigs més de bon portar, sempre per xerrar. Bé, érem amb la mestra amenaçadora. Com qualsevol ésser humà, el primer que fas, instint natural de protecció cranial, suposo, si veus que no pots esquivar la plantofada, és portar-te les mans al cap per apaivagar els efectes del bolet. Però, ai de mi, no em vaig adonar que duia a les mans un llapis, un llapis molt afilat. De manera que la mestra va picar, per aquest ordre, punta del llapis, mans i closca meves. I es va fer sang a la mà, esclar. Em vaig veure mort, perquè no era la meva intenció de fer-li mal. Per això recordo que em va fer molta ràbia ser després castigat més durament per haver ferit la dura mà docent. De fet no recordo el càstig, però sí la meva sensació d’injustícia per haver-lo de patir.

Un altre record, ara més vagarós, és el de la ferum amoniacal dels urinaris, situats als porxos del pati. L’amic Birulés acaba d’esmentar certs trets del disseny de Martí Sureda per a l’edifici que pretenien afavorir la llum i el pas de l’aire, la ventilació. No en dubto pas, però no n’era gaire de ventilada aleshores l’escola, mirall dels temps, tan pudents també. Res a veure amb el present, quan de vegades he anat a recollir el meu nét, l’Andreu, al mateix pati on tot és ara llum i bell ambient.

I ja que parlem del pati, on, a diferència de tants indrets escolars d’ara, es parlava sempre en català mentre a les aules només senties el castellà, paradoxa que ara es capgira sovint, recordo que, asseguts al mur que donava a la via del tren (a l’actual carrer Bonastruc de Porta), jugàvem al telèfon, ja sabeu, aquell joc en què un comença dient ‘patata’ i, boca-orella, al final algú engega ‘pingüí’. O viceversa.

En guardo encara un altre de record, però ara mateix no em ve de gust d’exposar-lo públicament, per respecte a les persones d’aleshores. Prou batalletes d’escola. (continuarà)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, memòria, Reflexió i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La meva Escola Bruguera: els primers cent anys (II)

  1. El teu nét Andreu peca del mateix: de xerraire. Esvalota a companys i a mestres. Però no atura clatellots a base d’afilades puntes de llapis, no li cal 🙂
    El pati ara és lluminós i ventilat, sí, però els lavabos juraria que fan la mateixa mala olor. Potser en fan els de totes les escoles… El teu nét, per si de cas, ni s’hi acosta. S’aguanta i xerra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s