La meva Escola Bruguera: els primers cent anys (III)

(continuació) Deia que al 1966 vam canviar d’escola; o més ben dit, de carcassa: a l’Annexa hi vam anar els mestres i els alumnes del Bruguera. Allà, l’altíssim senyor Cicres mantenia l’ordre amb un sol dit: el del mig de la mà dreta, quan ens ventava un calbot a la closca; jo me’n vaig endur molts, moltíssims. El senyor Alsina mantenia l’ordre de manera molt més civilitzada: a l’hora del pati em vaig trobar en moltes ocasions escrivint, bé a la pissarra bé al quadern “No hablaré en clase”, centenars i centenars de vegades. La cal·ligrafia, el domini del futur verbal i la coordinació ull-mà en van sortir beneficiats, i de pas sempre em podia estalviar alguna trompada o pelada de genolls al pati. Si us he de ser sincer i aprofitant ara que no hi és, el misteriós cas del senyor Alsina, ara Jaume Alsina, sempre em va intrigar: tota la vida l’he vist igual, el mateix aspecte jovial, immutable, amb aquelles gambades impressionants. L’enveja per la joventut perenne del senyor Alsina em devia decantar, sense jo ser-ne conscient, cap a la docència, potser. Després van venir les classes dels senyors Tibau, Pi, o Pi, Tibau, etc. El català? Al pati, al carrer amb els companys i amics. Sovint les pretensions de progressar em comportaven un moc, com quan vaig dir jabó per sabó i coses per l’estil: la riallada col·lectiva estava assegurada.

Ells eren els meus únics mestres sens saber-ho. Jo havia començat l’escola sense saber un borrall de català. De fet, no devia saber ni que existís quan vaig entrar al Bruguera: el meu entorn era castellanitzat, el pare murcià, la mare extremenya, amb una formació escolar molt precària; i l’entorn familiar d’una família immigrant obrera i pobra eren els altres immigrants com ells, com us podeu imaginar.

De l’Annexa cap a l’institut Vicens Vives, a fer tercer de batxiller elemental a dotze anys. Després del COU, una beca em va permetre d’anar a la Universitat de Barcelona a estudiar una carrera de ciències, del 1974 al 1979. Tot en castellà. Treballava a Barcelona per complementar la trista economia de la beca d’estudis, quan vaig ‘descobrir’ el català. Jo ja el parlava a Girona, esclar, però era una cosa mecànica, rutinària, en un entorn reduït. De Barcelona estant, mentre parlava per telèfon per motius de feina amb gent de Tarragona, Lleida, Palma, València (sí, llavors era possible!), etc., vaig percebre’n materialment l’abast territorial, la diversitat.

Des d’aleshores que m’hi vaig interessar especialment. Vaig assistir a cursos de català per a adults a la Casa de Cultura de Girona, amb en Salvador Sunyer pare. I a través d’un avatar que ara no explicaré perquè demà encara hi seríem, vaig tenir una mena d’il·luminació de Randa, com la de Ramon Llull a Mallorca, però en el meu cas el que se’m va revelar va ser només la literatura. Què havia llegit jo fins aleshores? Milers de còmics (tebeos, herois de la factoria Marvel, zarpa de acero, Tintin, Astèrix, aquests dos últims els meus primers contactes amb el català llegit, a la biblioteca pública), llibres il·lustrats, els llibres d’estudi (de ciències) i els inevitables llibres marxistes de l’època. En fi, res de res. Llegir una novel·la era per a mi una pèrdua de temps colossal: com pot algú entretenir-se llegint coses fingides, mentides? No m’entrava al cap. D’aquí vaig passar a l’entusiasme excitat del convers.

I després d’anys d’estira i arronsa amb mi mateix, vaig matricular-me a Filologia Catalana a Girona mentre treballava en l’àmbit científic vuit horetes de no res cada dia. Vaig pensar que era l’única manera de formar-me sòlidament en la tradició literària i cultural pròpia. Per lliure pots llegir Kafka, Rodoreda o Faulkner, però difícilment llegiràs Llull, Marc o Fontanella, posem per cas. I amb la por que algunes matèries d’estudi i l’exigència acadèmica refredessin el meu entusiasme per la literatura, amb molt d’esforç pel poc temps de què disposava, sacrificant-hi caps de setmana, vacances, nadals, setmanes santes, ho vaig fer. L’objectiu? Saber. Ho feia com un hobby. Ara, i de fa quasi 20 anys, en sóc professor a la mateixa universitat, ves.

Però a què treu cap que us expliqui ara i aquí la batalleta de la meva biografia? (continuarà)

[vegeu un àlbum de fotografies de les activitats del dissabte 17 de setembre, data del centenari]

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, memòria, Reflexió i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s