Herois més i més humans

Cada vegada que tinc l’ocasió –i la sort– d’apropar-me als textos de les epopeies gregues arcaiques, la Ilíada i l’Odissea, m’adono que aquells protagonistes heroics (Aquil·les, Ulisses, Hèctor…) prenen per a mi un aspecte cada vegada més humà, menys mític, menys heroic. I això no els resta valor als meus ulls, sinó tot el contrari.

Certament són personatges constrets per la seva condició de guerrers, més encara, per la seva qualitat de reis o basileus de temps antics, remots, de caps militars en fi: han de mantenir l’honor i obtenir fama. El primer, l’aidós, que obliga a no defallir mai, a combatre al primer reng, a ser tingut pel primer entre els propis i entre els enemics; el segon, la kléos, gloria o fama en combat, que s’obté a cabassos amb la mort digna en la contesa. Són les seves obligacions. En Aquil·les i, sobretot, en Hèctor, el qual, tot i els vaticinis de mort, no pot refusar de cap manera la lluita amb el més ferotge dels enemics. La feblesa transitòria d’Hèctor abans de la pugna amb Aquil·les i l’auguri que serà vençut i mort, ens el fan el més coratjós dels humans. Les escenes familiars d’Hèctor a Troia amb l’esposa Andròmaca i Astíanax, llur fill, a mig camí entre l’escena tràgica i el quadre familiar, són poesia en estat pur, d’un patetisme excels. Com també ho és la descripció de la seva mort anunciada: “Féu-li ell i la fi de la mort va cobrir-lo. Va prendre l’ànima el vol i, eixint dels seus membres, partí cap a l’Hades bo i planyent son destí, deixant vigor i jovenesa” (Il. XXII, 361-364, trad. de Miquel Peix).

A l’Odissea, en canvi, el factor humà és a la superficie: el protagonista lluita aferrissadament per la supervivència, per salvar la pell a qualsevol preu. L’objectiu d’Ulisses és ben poc heroic, segons els paràmetres de la Ilíada: tornar a casa i recuperar la dona i el fill. I el regne, esclar.

És la retòrica del gènere el que en els retrata amb trets que ens els allunyen de la seva humanitat radical: la força sobrehumana, la comunicació amb els déus… Però és una pàtina sobreimposada: sota hi glateixen els homes aclaparats per les seves obligacions heroiques (Aquil·les, Hèctor) o per les seves decisions descomunals (Ulisses), no pas per voluntat pròpia, sinó pels obstacles que els paren els déus.

Penso en un altre heroi èpic –el protagonista d’una epopeia extraordinària i massa poc coneguda–: Gilgamesh, el rei d’Uruk. Hi ha res de més humà que el pànic a la mort i la cerca obsessiva d’una estratègia per esquivar-la, quan ha vist el seu company estimat, Enkidu, morir lamentablement al seu costat? De fet: ¿no els tremolen també els genolls a Ulisses i als seus guerrers quan Circe els imposa la missió d’anar al país dels morts? I no ploren i gemeguen aleshores com ho faríem nosaltres al seu lloc?

En fi: ¿hi ha res de més humà en tota la literatura universal que la confessió de l’ombra o fantasma d’Aquil·les a Ulisses, a la llinda de l’Hades: “No em vulguis consolar de la mort,Ulisses esplèndid! Preferiria servir de llogat a la gleva d’un altre, d’un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure, que no pas ésser el rei de tots els morts que finaren”? (Od. XI, trad. de Carles Riba). I, de pas, quina desacreditació més  colossal del caràcter heroic dels guerrers de la Ilíada!

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Comentaris sobre literatura, Literatura universal, Reflexió i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s