La meva Escola Bruguera: els primers cent anys (i IV)

(continuació) He explicat que vaig aprendre el català a l’escola; bé: al pati de l’escola. Fins aleshores en desconeixia perfectament l’existència.

El que he exposat aquí ha estat l’èxit (si se’n pot dir així) d’un procés d’integració, ni més ni menys. És la història d’un nen que cerca unes arrels. Deia Joan Brossa que en l’home, el pedestal són les sabates. Ben cert: però deixant de banda ara la genial ironia brossiana, jo diria que el pedestal són les arrels. Sense arrels no s’hi aixeca res.

I per aquell nen dels llunyans anys seixanta, tot comença en una escola del centre de Girona. La dada és cabdal. A partir del setè any de la meva vida he viscut sempre al centre de Girona, dins d’un cercle de ben pocs metres: plaça Marquès de Camps, plaça de la Diputació, carrer Bonastruc de Porta, novament plaça Marquès de Camps… No pas perquè fóssim rics a casa, ja ho he dit, sinó per motius de feina de la mare principalment. Aquest fet em va permetre una integració a la llengua real de la ciutat d’aleshores que no hauria estat tal si jo hagués viscut en els entorns perifèrics en què vivien agrupats, en ghetto, els immigrants espanyols, els xarnegos com jo: Vilarroja, Montjuïc, Torre Gironella, etc. No tinc cap dubte que altres, tot i procedir d’aquell entorn poc favorable, s’han integrat i han tingut carreres brillants, molt més que la meva. Però el meu cas no hauria estat així si no hagués estat inserit al centre del teixit social gironí. Les circumstàncies em van oferir aquesta oportunitat; i la vaig aprofitar. I de la integració lingüística se’n deriva la integració social, laboral, cultural, etc.

On vaig a parar amb tot plegat? Doncs es veu a venir: demanem als immigrants (abans espanyols, avui europeus o extracomunitaris) que s’integrin, però penso que la voluntat d’integració ha de partir prèviament de nosaltres. Si els donem la mà, ens la poden prendre o no. Però si d’entrada ja els bandegem en ghettos i esperem que facin l’esforç d’acostar-se a la nostra cultura –ells, els desarrelats– la proporció d’èxit no pot ser gaire alta, oi? Ens és molt més fàcil fer el primer pas a nosaltres, que som còmodament inserits en la nostra cultura. Com? Doncs a través d’actes tan simples com parlar-los la nostra llengua, fer-los sentir dels nostres; parlar-los en castellà, directament, perquè els veiem diferents és excloure’ls d’entrada. No em sembla just. Que no ens entenen? Persistim, ajudem-los a entendre’ns. Oferim-los unes arrels, les nostres, res de més fàcil.

L’altre factor que volia recordar, i ja acabo, és la defensa sense fisures, sense concessions, del model d’immersió lingüística de l’escola catalana, avui tan amenaçat. Si l’escola no iguala tothom en el dret de parlar i entendre’s en una mateixa llengua (perquè la societat no ho fa), sigui quina sigui la de procedència, si no ens fa sentir a tots iguals si res més no en el fons comú que és una llengua (i tot el rerefons cultural que se’n deriva, d’altra banda), aboquem la nostra societat a la fractura cultural (i doncs social) i a l’exclusió d’una gran part de la societat catalana actual. Tinguem-ho ben present en els dies que corren.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, memòria, Reflexió i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s