Els sants (i les santes), a estudi

La darrera setmana d’octubre, mentre a Girona se celebrava la diada de sant Narcís, un servidor era a Alacant, on, molt adientment, tenia lloc un Seminari d’Estudis Hagiogràfics, és a dir, sobre Vides de Sants. La trobada acadèmica es va celebrar a Alacant i a Oriola els dies 28 i 29 d’octubre i va ser organitzada pel grup de recerca «Els escriptors i la impremta en el pas dels segles XV al XVI» de la Universitat d’Alacant i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Tenia caràcter internacional i hi van ser convidats a participar-hi Giovanni Paolo Maggioni (Università degli Studi del Molise: Riletture e riscritture agiografiche del XIII secolo: i leggendari abreviati), Fernando Baños (Universidad de Oviedo: La secularización del Flos sanctorum castellano), Carlos A. Vega (Wellesley College, Massachusetts: La hagiografía popular del siglo XV: santos, santas y travestíes), Ángel Gómez Moreno (Universidad Complutense de Madrid: Santa bárbara, la flora mariana y Ouka Leele), Tomàs Martínez Romero (Universitat Jaume I, de Castelló: L’hagiografia contemplativa: a propòsit d’un capítol del Liber d’Àngela de Foligno en català), José Aragüés (Universidad de Zaragoza: Escritura y conciencia de autoría en el Flos sanctorum (silencios presencias, imposturas)) i un servidor (UdG: Sobre la connexió catalanovalenciana de la nova espiritualitat als inicis del Cinccents i unes notes sobre l’hagiografia a l’edat moderna catalana).

El grup de recerca organitzador va fer difusió del seu projecte d’investigació sobre el camp de les vides de sants en la literatura catalana dels segles XV-XVI. I aquí és on volia anar a parar. El congrés em va servir per copsar les escandaloses mancances que en l’estudi i l’edició de textos religiosos moderns té la literatura catalana del Principat de Catalunya en relació amb València i Espanya. I ja no dic amb la resta d’Europa. En l’àmbit de la literatura religiosa, per exemple, sabem que hi ha un potent i innovador corrent d’espiritualitat, l’anomenat devocionalisme, que s’estableix al Principat a final del XV i al llarg de la primera meitat del XVI, el qual es difon a través de textos en català majoritàriament (impresos i manuscrits), alguns en castellà (vinculats a Montserrat, principalment), i, menys, en llatí. Les connexions amb la literatura equivalent valenciana deuen ser ben interessants de resseguir (ho sabem, per exemple, a través de la difusió d’un dels textos, el més famós, la novel·la al·legòrica Desitjós o Espill de la vida religiosa); com també la connexió amb l’espiritualitat italiana més nova (sabem de traduccions d’obres italianes al català que després serien perseguides per la Inquisició) o la difusió d’algunes d’aquestes obres a la península itàlica (el mateix Desitjós, l’únic text mitjanament estudiat, va veure setze edicions impreses en italià entre el XVI i el XVII!); igualment seria cabdal observar les relacions amb el lul·lisme i amb l’obra d’Eiximenis. Per no parlar del camp inexplorat de la literatura hagiogràfica, de les vides de sants, al llarg de l’època moderna sencera. Per no tenir, no tenim ni tan sols l’instrument bàsic: un simple inventari de la producció conservada avui en biblioteques i centres documentals.

És una mostra, només una més, de les mancances en l’estudi de la nostra literatura al llarg de més de tres-cents anys. La tasca a fer per posar-nos al nivell de les literatures de l’entorn és enorme encara. Ens calen més persones i més mitjans (per afegir als grups que hi treballen de valent de fa una colla de decennis). I sobretot acabar amb la llosa del prejudici ancestral contra la literatura moderna, el qual ha permès que una societat com la nostra mantingui una amputació de tres-cents anys en el cos de la pròpia història cultural.