Pederàstia eclesiàstica anunciada (o la vigència de Rabelais)

Des del 1945 fins al 2010, entre una i dues desenes de milers de nens van patir abusos sexuals a Holanda per clergues de l’Església catòlica. Repeteixo: entre una i dues desenes de milers de nens. I nenes. Ho hem sabut aquesta setmana passada. I ja portem una colla de notícies d’aquesta asquerosa mena d’uns anys ençà: als Estats Units, a Irlanda, ara a Holanda (que jo recordi ara de memòria). En aquests països la infàmia més degradant s’ha descobert perquè hi ha hagut comissions d’investigació que han fet públics llurs informes. Què ha fet l’Església per aturar aquestes pràctiques habituals? Cert, habituals, perquè no som davant d’un fet esporàdic i aïllat quan parlem de desenes de milers d’infants, esclar, sinó d’una activitat persistent. El que dèiem: què ha fet l’Església? El de sempre, amagar-ho, disculpar-ho, fins i tot ‘comprendre-ho’. Pitjor encara: de vegades amenaçar els pares davant de la més mínima pretensió de denúncia. Fiqueu-vos en la pell d’aquells pares, sisplau, per un moment… Només comissions independents, alienes a la institució que empara i disculpa els pederastes, que els protegeix per tal que la llei no els percaci –com fa la llei amb la resta de mortals–, han destapat en aquests països tan fenomenals estralls de delinqüència sexual i podrimener moral contra els més febles i innocents. Però hi ha països en què com a Irlanda, el catolicisme ha estat extraordinàriament vinculat, a més, al poder polític. És el cas d’Espanya o d’Itàlia. I no s’ha destapat mai un escàndol de les magnituds dels països esmentats. Per què? Se m’acuden dues possibles respostes a la qüestió. Una: els capellans catòlics italians i espanyols no han comès mai, fora d’algun cas aïllat, abusos a menors al llarg del segle XX perquè són persones d’una altra pasta diferent de la dels lamentables sacerdots catòlics nordamericans, irlandesos i holandesos. Dues: … Ja us la podeu imaginar.

Rellegim, rellegim el que vam saber just l’agost passat en relació al cas irlandès:

“Centenars de capellans i monges han estat acusats de violacions, atacs sexuals i pallisses sàdiques a nens i nenes que estaven a càrrec seu en escoles, reformatoris i altres institucions dirigides per l’Església. Alguns capellans són a la presó, d’altres actualment estan sent processats. La setmana passada un judici de violació de nois i noies per part de clergues durant el període del 1996 al 2009, aquesta vegada a la diòcesi de Cloyne, al comptat de Cork, va revelar com va ser possible que es produissin tants abusos. El judici demostra que la jerarquia catòlica va amagar els crims i, per tant, va deixar altres nens i nenes en situació de risc. Però han estat els esforços de l’Església per amagar la magnitud de la tragèdia el que ha revolucionat el país. La jerarquia catòlica va ignorar les queixes i va arribar a utilitzar advocats per intimidar els testimonis i les víctimes. A d’altres se’ls va arribar a oferir una compensació amb la condició que callessin. Els bisbes traslladaven els capellans violadors de parròquia en parròquia, i a la Gran Bretanya o als EUA en alguns dels casos més notoris. L’informe Cloyne ha deixat al descobert una veritable conspiració al nivell més alt per protegir els pederastes. Arriba, fins i tot, al mateix Vaticà, a través del seu ambaixador a Dublín, que privadament va animar els bisbes irlandesos a ignorar algunes de les polítiques de protecció infantil introduïdes per l’Estat irlandès quan va començar el despertar dels abusos sexuals religiosos.” (ARA, Irene Boada, 14 d’agost 2011)

I per què he parlat al títol de pederàstia anunciada? Ben clar ho tenia el nostre estimat François Rabelais, clergue catòlic, per cert, i doncs ben lluny de sospites interessades en l’afer. Era un tema que coneixia bé. I ja aleshores, fa cinc-cents anys, repeteixo, fa cinc-cents anys, als anys trenta del segle XVI, ho va denunciar pel dret i pel revés en les seves obres. Rabelais va ser particularment violent contra la institució del celibat entre els eclesiàstics (que vull recordar que va ser una imposició tardana, no pas vigent en les primers segles del cristianisme). Per a l’autor francès, aquesta pretesa virtut comportava aleshores un doble perill: la manca de fundació de noves famílies –la qual cosa té una incidència profundament negativa en la demografia, base de l’economia antiga– i l’amenaça social que suposava la presència de legions de seductors atiats per la carn. I si el primer dels perills no ens afecta avui en la mateixa magnitud, el segon és ben lamentablement vigent. Al capítol XLV de la novel•la Gargantua, després que un personatge engalti un discurs a uns pelegrins, fent-los veure la inutilitat dels romiatges, llegim aquest diàleg:

“Mentre li deia aquestes paraules, entrà el monjo tot decidit i els preguntà:

–D’on sou, vosaltres, pobres diables?

–De Saint-Genou –digueren ells.

–¿I –digué el monjo– com es troba l’abat Tranchelion, aquest bon bevedor? I els monjos, com s’ho passen? Cos de Déu! Mentre esteu de romiatge festegen les vostres dones!

–Ha, ha! –digué Lasdanar–. De la meva no tinc por, car qui la vegi de dia no es trencarà pas el coll per a anar-la a veure de nit.

–Mal parlat, això –digué el monjo–. Ni que fos tan lletja com Proserpina, per Déu, ella tindrà la sotragada, puix que hi ha monjos al voltant; un bon obrer fa servir indiferentment totes les peces. Que jo tingui la sífilis si no les trobeu embarassades al vostre retorn, car fins i tot l’ombra del campanar d’una abadia és fecundant.”

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en memòria, Notícia, Reflexió i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s