Lectures i llocs (II)

(continuació) De fet, per a mi, tot això de la lectura va començar al llit. No penseu pas que jo sigui lector de coixí. No puc suportar la idea de llegir un llibre que m’interessa per fer-me venir son: seria imperdonable. Si el text m’apassiona, pot passar que no dormi. Però, ara ja amb una certa edat, també em pot venir son, i aleshores, quina manera de llegir és aquesta?, pesant figues, fent esforços descomunals per avançar un paràgraf, una línia, torna-hi que no hi has entès un borrall… i l’endemà que cerques el lloc on ho vas deixar i ja no recordes com anava allò… No. Al llit només llegeixo el típic llibre barbitúric. Un exemple: Els pilars de la Terra. Porto uns cinc anys llegint-lo, molt de tant en tant, al llit, quan és molt tard i no tinc son. Generalment llegeixo una pàgina, de vegades no tant. És un llibre genial, utilíssim: com que és una lectura que no m’interessa ben gens, aquell combat entre el tel als ulls i les lletres de la pàgina boirosa és aleshores ben agradable. Ken Follet és eficacíssim. De vegades només de veure el volum ja em vé la son. És el millor somnífer que he provat mai. I com que els personatges són sempre els mateixos i sempre actuen igual, la complicació de la trama és nul·la, no hi ha la més mínima aposta verbal ni cap joc estructural ni estilístic ni res de res, és fantàstic: l’endemà o al cap de dos mesos, tant se val, només de llegir una línia sempre recordes de què va. Us el recomano.

Deia que tot va començar al llit. Jo era de ciències. Però no us penseu: als vint-i-pocs anys havia llegit prou: els llibres obligatoris a l’institut (tot en espanyol), els llibres de la meva matèria a la universitat (en espanyol i en anglès), milers de còmics (primer Capitán Trueno, el Jabato, Hazañas bélicas; després els herois Marvel, Zarpa de Acero i coses per l’estil), Tintín i Astèrix (a la biblioteca pública, les meves primeres lectures en català), algun assaig (El azar y la necesidad, de Jacques Monod, un sobre la neurona, Walden Dos, El mono desnudo…), El libro de la vida sexual de López Ibor i Papillon de Charrière (ambdues d’amagat, naturalment), aquells llibres juvenils (Historias Selección) de Bruguera amb una pàgina de dibuixos cada tres de lletra (només en ‘llegia’ les vinyetes), les lectures imprescindibles de l’època (Marx, Engels, Lenin, Mao, tot evolucionant cap a Kropotkin, Bakunin i Malatesta, no us penseu pas)… i una antologia de poesies de Miguel Hernández, molt primeta, encara no sé per què, ves. Novel·la? Ni una. Considerava la lectura d’una novel·la la pèrdua de temps més estúpida imaginable.

Però va arribar el llit. Al 1979. (continuarem)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura universal, memòria, Reflexió i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Lectures i llocs (II)

  1. asr ha dit:

    Aquest canvi de percepció de la lectura de novel·les m’ha fet pensar en el que la sociologia considera una reinterpretació del propi passat. En les societats modernes, a causa de la mobilitat social i geogràfica, tots els compromisos (morals, polítics o filosòfics) són relatius. Això fa que alternem entre sistemes de significació lògicament contradictoris. Cada cop que adoptem un sistema de significació, aquest ens proporciona una interpretació del món i de la nostra existència. Però alhora ens dota dels elements necessaris per explicar el sistema de significació que hem abandonat i per eliminar els possibles dubtes que genera l’adopció del nou. Per tant, podem dir que una determinada situació social comporta unes determinades idees: algú que ha canviat de sistema de significació ha canviat també de relacions socials.

    Un canvi en les nostres condicions socials pot despertar en nosaltres la necessitat de reinterpretar el nostre passat, encara que sigui de forma parcial, en funció del nou sistema de significació. Per això de vegades tenim la sensació que hem descobert una veritat sobre nosaltres mateixos que ja existia abans que ens trobéssim en l’actual situació. Però el que nosaltres veiem com una descoberta no és res més que una invenció vinculada a una situació social.

    Admetem que la cosmovisió del científic impliqui cert menyspreu per la literatura de ficció. Mentre exercim el rol de científic, assumirem que les novel·les són una pèrdua de temps i que preferim l’assaig i els manuals tècnics. Si canvien les nostres relacions socials, si canvia el nostre rol, canvia el nostre sistema de significació. És llavors quan veiem la llum: les novel·les són la hòstia! I reinterpretem el nostre passat no-lector de novel·les atribuint-lo a diferents raons que ens haurà proporcionat el nou sistema de significació.

    • pepvalsalobre ha dit:

      Mmmm: no seria més fàcil -no dic més veritable- una interpretació menys mecànica? Per exemple: res no m’havia portat cap a la ficció i tot m’havia conduït cap a la ciència, dintre d’uns paràmetres d’aprofitament social (diguem-ho així), venint, com venia, d’una família immigrant amb un estatus socioeconòmic i cultural baixíssim. I una circumstància fortuïta (que explicaré en el proper episodi) va permetre’m el contacte amb la ficció i la literatura en general i, per tant, el seu descobriment i la valoració exacta, per a mi, de la seva vàlua, sense intervenir-hi canvis de relacions o condicions socials?
      De tota manera, la teva reflexió em sembla molt interessant, i potser pertinent i tot. Hi pensaré amb calma. En tot cas, coincidim en allò de l’hòstia!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s