Jo plagiar? I ara! Per cert, què vol dir plagiar? (i II)

(Continuació) M’he arribat a trobar –i no solament una vegada– que un/a alumne/a a qui he encarregat un treball sobre una matèria més aviat especialitzada, saqueja fragments de publicacions… meves! Pensava que llegiria el meu text en el seu paper i no el reconeixeria?

En fi: la transparència de la pràctica fa pensar que no sempre hi ha mala intenció, perquè la ‘ingenuïtat’ amb què es comet el plagi té unes dimensions còsmiques. Al més sovint. De vegades, no: també hi ha desaprensius/ves i gent que no hi és tota. Com a tot arreu, hi ha de tot.

És evident que els he de suspendre. Però el problema més greu és que això que exposo és una manifestació superficial d’un fenomen més profund. Els alumnes enxampats en les pràctiques plagiatòries més descarades no semblen ser del tot conscients que cometen tal plagi i que pretenen fer passar gat per llebre al docent, enganyar-lo. Quan els explico que allò és una pràctica inadmissible i que els hauria de caure la cara de vergonya, no solament no els hi cau sinó que els hauríeu de veure les faccions d’estupefacció absoluta davant dels meus raonaments, com si jo tingués dèries incomprensibles. “Està bé; però, aprovo o no aprovo?”… (Aquesta és una altra: l’alumne aprova, el professor suspèn; vull dir, que l’aprovat és un resultat fruit del mèrit de l’alumne, el suspens és un atemptat perpetrat pel docent.)

És possible que el fenomen estigui arrelat en determinades pràctiques de l’ensenyament secundari en què s’accedeix a continguts procedents d’internet sense cap anàlisi ni cap aportació personal: retallar i enganxar, vaja. Pot ser. D’aquí deu provenir el fet que la capacitat crítica dels alumnes hagi caigut a nivells abissals, parlant en termes generals. Qualsevol material procedent d’internet és bo per definició, encara que siguin comentaris de semianalfabets o el que hi llegeixen sigui manifestament contradictori amb el que saben positivament per una altra via. Un exemple: els alumnes han llegit la tragèdia Medea d’Eurípides (i, a més, n’han vist la versió cinematogràfica pasoliniana del mite!) i saben perfectament que, quan Medea fuig de la Còlquide amb Jason, aquella ha mort el germà, Absirt; només el germà, insisteixo. Ara bé, com que en una pàgina-abocador d’internet hi ha l’afirmació errònia que Medea mata també son pare, vet aquí que una majoria important d’alumnes inclouen aquesta darrera afirmació, manifestament errada, en un treball sobre el tema! L”autoritat’ d’Internet passa per damunt de l’evidència que han llegit al llibre.

Em pregunto si tot això, en darrer terme, no té a veure amb el fet que ho han tingut tot tan fàcil, tan a mà, des de la infància. Que tot els ha estat assequible sense esforç ni preu. Que ningú no els ha contrariat. Que no han crescut? Tinc al davant un alumne amb un exercici seu catastròfic (pel motiu que sigui: plagi, dificultats incommensurables d’expressió escrita…) damunt la taula, davant dels ulls de tots dos; li recordo que a la universitat -un nivell d’ensenyament superior i voluntari, que costa tants calers a la societat- ja no podem dir allò de ‘progressa adequadament’, atenció a la diversitat, etc., i que ja ens toca dir-los la veritat i que ells han d’acceptar-la i actuar en conseqüència, que ja no la podem amagar més, perquè allò és una estafa generalitzada… Et mira com veiés un extraterrestre.

Em fa tot l’efecte que l’ensenyament primari i l’ESO en les condicions en què s’ha gestionat en els darrers temps és, en part, una estafa social. No dic que els mestres no facin una tasca encomiable. Em refereixo al sistema en conjunt. Alumnes meus em confessen que no ha estat fins al batxillerat, o fins la mateixa universitat, que han sabut que tenien un nivell de comprensió lectora, d’habilitat per l’escriptura, de coneixement de l’ortografia de la llengua, etc., lamentabilíssim, que no s’hi havia posat cap mena de remei per millorar aquestes habilitats, i que ja era molt tard per corregir-ho. Encara ara, a l’aula universitària de lletres, arrosseguen un problema de ben difícil resolució, quan en principi han d’afrontar altres ‘competències’, com en diguem ara, que pressuposen que aquestes ja estan assolides.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Docència, memòria, Reflexió i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s