Lectures i llocs (III)

(continuació) Fa massa dies que vaig deixar penjat un tema que no es mereixia tanta postergació. El reprenc avui. Acabava la nota anterior dient que al 1979 va arribar el llit. O dit d’altra manera, la malaltia. Res d’heroic, ni tan sols greu, fins i tot banal, molt banal: una hepatitis. Aleshores una hepatitis reclamava repòs absolut, llit, en fi. Imagineu-vos: tres mesos a casa al llit! Va ser un pal important… per a la meva companya i per a la meva filla gran, que aleshores tenia un parell d’anyets. Per a mi va ser un canvi radical en la vida perquè em va permetre descobrir de sobte la literatura. La vida prehepatitis, la vida posthepatitis, ves. La bibliografia sobre la relació, la que sigui, entre malaltia i literatura és ingent, descomunal, però no exposarà mai el meu cas. Ni falta que li fa. Tanmateix per a mi va ser crucial.

Perquè, què fas en un llit hores i hores cada dia sol? No sé com va anar, però el paper de la Glòria va ser cabdal, com a subministradora de llibres i com a comentarista de lectures paral·leles. En aquell llit vaig llegir, per començar, El roig i el negre de Stendhal que crec que va ser el detonador del que havia de venir després. El van seguir Hesse, els tròpics de Henry Miller (per qui aleshores vaig enfollir i avui em cau de les mans), Huxley… I Dostoievski, sobretot Dostoievski. Quin descobriment L’idiota! I després Crim i càstig, Els germans Karamàzov, Humiliats i ofesos, Memòries del subsol, El jugador… I Kafka, també el gran Franz Kafka, un autor que no he abandonat mai més. Quasi tot en castellà, esclar: aleshores no filava prim i les traduccions eren sudamericanes en edicions infumables, però molt econòmiques en paradetes al carrer, de segona mà: en aquell temps de debò que no hi havia calers. I des d’aleshores va ser un no parar, no de calers, sinó de llegir.

Com podré mai agrair a en Ramon, un conegut que em venia a visitar molt de tant en tant i em va parlar de Dostoievski, de Kafka, amb un estusiasme contagiós filtrat per aquell seu alè de ceba?

Què havia passat? Com podia ser que hagués llançat tota la meva vida anterior sense haver sabut de l’existència de tal maravella? Ah, aquell llit beneït! Aquella hepatitis gloriosa! Després em vaig recuperar, de l’hepatitis, però no pas de la follia.

Sempre he vist aquells tres mesos com la meva revelació de Randa particular, com Llull. Quin déu em va il·luminar aleshores?

[Estimat i desorientat lector: per què no col·labores amb aquest humil bloc i prens un protagonisme compartit amb el titular? Explica’ns les teves vinculacions personals entre llocs i lectures, i viceversa. Amb la teva signatura i permís, els penjarà com a entrades per generar una dinàmica horitzontal de parers sobre aquest tema.] (continuarem)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura universal, memòria, Reflexió i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s