Lectures i llocs (V)

(continuació) Com el Nexus 6 Roy Batty (Rutger Hauer) al final de Blade runner, quan murmura «Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu… atacar naus en flames més enllà d’Orió, he vist raigs C brillar en l’obscuritat prop de la porta Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir», com Roy, dic, jo també he viscut coses que vosaltres no creuríeu i que cap ésser humà pot aspirar a viure mai.

He vist la cara de sorpresa i d’horror d’Hèctor, domador de cavalls, a tocar de les portes de Troia, quan, prest per combatre amb Aquil·les de peus lleugers, gira el cap i, víctima de l’engany d’Atena, no veu el seu germà Deífob; ben poc després l’he vist bellament morir sota la llança del seu enemic més temible, fa quatre mil·lenis a la costa de l’Àsia Menor.

He tingut davant meu un heroi ciclopi, temible, que plorava sense consol davant del cadàver del seu amic Enkidu a la zona del delta del Tigris i l’Eufrates fa quatre mil anys: «Oh, Enkidu, la teva mare, una gasela, / i el teu pare, un ase salvatge, et van crear. / … Que plorin per Enkidu la teva mare i el teu pare / Aquell mateix dia jo et ploraré. / Enkidu, amic meu, el qual estimo moltíssim, / que em va acompanyar en totes les peripècies: /  el destí dels humans el va atrapar, / vaig plorar per ell sis dies i set nits, / no el vaig dur a la tomba / fins que el cuc no va caure del seu nas / … El meu amic ha esdevingut fang!». I l’he sentit gemegar d’angoixa, coneixedor com és ara que també ell és mortal:  «També jo moriré? no seré jo com Enkidu? / La tristesa ha entrat en les meves entranyes /… Jo estava espantat. / Em va fer por la mort i per això rondo per l’estepa. / … El Lladre m’ha pres les entranyes. / La Mort viu a la meva cambra, / i allí on posi la meva mirada, allí hi haurà la Mort». I jo era allà amb el diví Gilgamesh.

¿I no em veig encara, agafat al passamà del final de l’escala, ajudant el príncep Mishkin, descolorit i ingenu, en la Rússia zarista de mitjan Vuitcents, i m’he commogut amb el moment fugurant de l’anunci de la crisi epilèptica imminent?

He sentit també a la boca de l’estómac el buit colossal que envaeix els militars de la fortalesa Bastiani tot esperant els tàrtars, en un lloc fantasmagòric, en un temps indeterminat, en una atmosfera vaga i alhora sinistra; però m’embadoco trist quan Giovanni Drogo i Maria «si accorsero che tutto era finito»: els veig, els sento encara en el capaltard que avança per la sala ombrívola i pel jardí, com si fos ara. I, com Giovanni, sento la pesantor fosca de l’espera inútil de tots els éssers humans.

M’he entretingut a observar, amb els ulls d’un retardat com Benjy Compson, com surt de la mànega un raig d’aigua, al comtat de Yoknapatawpha, al sud dels EUA a l’abril de 1928, amb l’incest al fons de l’escenari.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura universal, memòria i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s