El fantasma de la decadència

Deu ser més o menys universalment acceptat que els fantasmes posseixen, fins al dia d’avui, tres característiques definitòries: ser etern, ser inaprensible i, finalment, aparèixer a qualsevol lloc. La del llençol blanc no valdria per a tots els apareguts.

Fa pocs dies, vaig mantenir una conversa amb una alumna excel·lent de primer de batxillerat d’un institut proper a la ciutat de Girona. No penso dir noms. I jo li demanava com es difonia el període literari català modern entre els alumnes del centre. No en sabia res més que l’etiqueta amb què els professors el menyspreaven de ple: la decadència. Jo vaig fer-li veure la inadequació d’aquella perspectiva. «No els faràs pas canviar d’opinió, els meus professors de l’institut!», va sentenciar. Vet aquí el fantasma.

Costa molt de lluitar contra fantasmes, quasi diria que és un combat perdut (vegeu el cas de la fira de Frankfurt), perquè en aquell combat desigual la racionalitat humana no hi pot fer res, i no disposem d’altres eines. I la seva persistència és, així, incontestable. Però el més dolorós és que aquesta opinió es mantingui, i es difongui!!, després de més de cent cinquanta anys, entre un col·lectiu que ha tingut formació universitària. Per al qui no té cap mena d’estudis, per a l’analfabet, la ignorància pot ser un resultat esperable, comprensible. Per a un universitari que, a més, educa altres persones en la racionalitat, el pensament crític i la ciència és, ras i curt, INACCEPTABLE.

¿Com pot romandre un prejudici historicocultural com el de la decadència continuar arrapat com una paparra, no pas al pensament, esclar, sinó a la simple opinió de persones formades en la disciplina filològica? Es tracta d’un cromosoma fossilitzat en el genoma català des de mitjan segle XIX? Se suposa que es tracta de persones que han desplegat, més enllà d’adquirir d’uns continguts curriculars en la seva formació universitària, una capacitat crítica, una curiositat per la pròpia cultura, una mentalitat oberta a les innovacions i a l’avenç de la ciència… O no? Això pressuposem dels nostres alumnes.

Doncs no, el fantasma perviu, i ens ho demostra no solament la sagnant ignorància dels professors de secundària de literatura catalana sinó, molt pitjor, l’actitud bel·ligerantment contrària a l’esperit crític i a la curiositat per les novetats científiques, en el seu camp mateix!, que demostren. Parlo en termes generals, esclar. Però no l’erro pas gaire, perquè és fàcil parlar-ne amb alumnes d’institut, accedir als programes de curs, etc. i veure’n la magnitud de la tragèdia. Un professorat que nega l’existència d’una literatura culta al llarg de tres-cents anys llargs de la pròpia cultura que diu ensenyar, … aviat és dit. I no pas per tenir-ne una opinió consolidada a través de la reflexió i del coneixement de l’afer, i ara!, sinó basada en la més profunda ignorància. O pitjor: en la repetició acrítica de prejudicis i tòpics. No han arribat les llums de Kant encara a aquest sector del cervell del país, ves.

Penso en els creacionistes de certes universitats nord-americanes que expliquen el sorgiment de la humanitat a través del mite adàmic i neguen l’evolucionisme darwinià. Penso en el blaverisme lingüístic que nega l’origen comú de les llengües catalana i valenciana. Penso en la indivídua de Ripoll, consellera (!) de cultura (!!), que s’empesca la denominació d’aragonès oriental per al català de la Franja. És a dir, penso en tres bells exemples de qui, contra tota evidència científica, sostenen deliris. Però són deliris que provenen d’interessos religiosos o polítics. El fantasma que ens ocupa, per desgràcia, només prové de la més profunda ignorància. Vet aquí la seva essència fantasmagòrica, no racional. Què hi farem? Combatre contra fantasmes és feina feixuga, de vegades estèril, però és la nostra missió. La cultura catalana ha passat per moments delicats al llarg de la història, i un dels delicats no és pas el període modern com podríem pensar, sinó l’actual, per tal com és capaç de llançar a l’escombraria, negant-los, tres-cents anys de la pròpia cultura. Per pura negligència.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Docència, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Reflexió i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s