Reinvindicació d’“Alien”, 33 anys després

Quan als inicis dels 80 mostrava el meu entusiasme per una pel·lícula com “Alien” (1979) de Ridley Scott, els meus interlocutors adoptaven una ganyota d’un cert menyspreu, els més allunyats, o bé d’incomprensió, els més propers. I ara que es programa “Prometheus” del mateix director, una mena de prèvia o preqüela (s’esdevé al 2093, 29 anys abans) del film anterior, m’ha semblat que podia desempolsar les meves notes manuscrites d’aleshores, destinades al consum més íntim per contenir la incomprensió ambiental.

“Alien” és un film complex que va ser mal entès, generalment, en el seu temps, tot i que va sentar les bases per a la bona recepció del film scottià següent, la celebrada “Blade Runner”, del 1982.

“Alien” (i no em referiré en cap moment a les lamentables seqüeles que són als antípodes del film inaugural) va significar un canvi radical en la tradició cinematogràfica de ciència ficció fins aleshores. De fet, és una pel·lícula que creua diversos gèneres: ciència-ficció, terror, thriller. La seva complexitat argumental, tot i la tremenda condensació narrativa, és enorme: gairebé ningú no s’adona que ens trobem davant de tres civilitzacions diferents: la humana (a la nau Nostromo), la de la nau abandonada a la superfície del planeta LV-426 i la de l’ésser anomenat alien. Convé recordar que el pilot biomecànic fòssil –extraordinària creació del guillat suís Giger– de la nau quasicircular mostra les costelles rebentades enfora (com s’esdevindrà amb Kane) i és el responsable de la trasmissió d’advertiment –enganyosament interpretada com un SOS per Mare, la computadora central de la nau– que ha detectat el Nostromo i l’ha desviat de la seva trajectòria ‘comercial’ alhora que n’ha despertat els tripulants; per la seva banda, l’alien, que ha colonitzat aquella nau quasicircular abandonada a la superfície del planeta inhòspit, ha utilitzat la bodega de la nau com a magatzem d’espores de les seves metamòrfiques criatures.

Enmig d’efectes especials i novetats genèriques, se’ns pot escapar, però, el tema nuclear del film, rere flashos, sirenes i els ensurts de l’alien: l’atrocitat bàsica, l’agressivitat primitiva de la criatura alienígena resulta clarament superada pel missatge que Ripley aconsegueix extraure de la computadora central que comanda el Nostromo, Mare: “Totes les altres consideracions són secundàries.Tripulació sacrificable”. Aquest és el veritable horror d’“Alien”. La indústria militar ha dissenyat el programa de navegació de tota l’expedició comercial amb l’excusa de cercar combustible extraterrestre, una pretesa missió de la qual són desviats, amb l’únic objectiu de recollir l’exemplar i obtenir així la mortífera arma biològica que conserva la criatura: la seva ‘sang’, enormement corrossiva.

No menys terrorífica és la figura del responsable científic de la missió, Ash, un robot humanoide programat per facilitar la missió secreta dels interessos militars de la “companyia” i protegir l’alien de qualsevol maniobra que pugui posar en perill seriós la seva supervivència. L’admiració del robot per la puresa de la criatura i la seva consciència no sotmesa a escrúpols morals fa venir calfreds.

Així, “Alien”, a més de ser una pel·lícula angoixant pel seu vertent terrorífic primari, reflecteix una visió del futur humà descoratjadora: l’univers està sotmès als imperatius de l’explotació comercial de matèries primes (s’entén que al planeta Terra s’han exhaurit els recursos) mentre que els departaments militars continuen fent i desfent amb poder absolut sobre tota altra decisió en favor de la humanitat, fins arribar al punt de convertir-se en depredadors de l’univers per tal de millorar l’eficàcia mortífera dels seus enginys. El primitivisme biològic de la criatura, destinat a la pura supervivència, amb tota la seva brutalitat, resulta quasi ridícul davant de la sofisticació monstruosa dels humans per mantenir el poder sobre els seus semblants.

Més enllà d’aquests aspectes temàtics, l’estètica d’“Alien” ha marcat tota la filmografia de ciència-ficció posterior de manera definitiva. Ara mateix els films anteriors, amb aquells lluents uniformes paramilitars de simplicitat geomètrica, aquella asèpsia tecnològica, aquella pulcritud aeronàutica i metal·litzada i aquell coratge humà per lluitar contra l’amenaça exterior han romàs com a antiguitats quasi risibles. L’estètica naïf de la ciència-ficció va prendre nous camins amb aquest film d’ambientació entre gòtica i industrial: notem el disseny de la nau (una gegantina refineria interestel·lar, bruta i fosca), els espais abarrocats, les escafandres d’astronautes que semblem més aviat armadures medievals xineses (per cert, dissenyades per Jean Giraud, Moebius, mort el març passat), l’atmosfera quotidiana (al capdavall és una nau comercial de transport de minerals i combustible exteriors, no pas aventurers intergal·làctics o militars siderals, la gent vesteix amb roba funcional, mig esportiva mig laboral, hi ha conflictes laborals per problemes amb les diferències de sous –l’enginyer Parker i l’ajudant Brett es queixen de les primes–, duen amb ells animals domèstics com el gat Jones, els personatges no són joves, etc.). Aquestes opcions estètiques fan els personatges més propers a nosaltres i, per tant, fan més sobtat el contrast amb la violència de l’alienígena i el missatge terrorífic dels homes.

Destaca la minuciositat dels detalls que després, en el visionat del film, amb un muntatge vertiginós, passen desapercebuts. Un exemple: l’alienígena va ser dissenyat amb una cura extraodinària i, en canvi, un cop acabat el film, ningú sabria explicar exactament com era aquell polissó, quin aspecte tenia exactament (tot al contrari que les seqüeles, on l’estrany és abusivament mostrat en plans i seqüències); apareix sempre en contextos d’ombres, de llums llampeguejants, en posicions impossibles, en fores de camp, fragmentàriament… Només la versió metamòrfica inicial, la que surt de l’espora, l’anomenat per l’equip del film Face Hugger, s’ofereix sencera encastada al rostre de Kane.

Al film hi ha escenes colossals, com l’angoixosa persecució del gat Jones per part del tripulant Brett en un ambient de catedral de Chartres gal·làctica; o la cerca de la criatura pels conductes de ventilació pel comandament de la nau, Dallas, que serà, per cert, ja el segon personatge a desaparèixer; o, finalment, l’escena brutal de la sortida d’una de les formes de la criatura (anunciada ja amb el pilot organomecànic de la nau abandonada al planeta) a través de la paret abdominal de Kane.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura i espectacles, Reflexió i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Reinvindicació d’“Alien”, 33 anys després

  1. Xavier Villalba ha dit:

    Pep,
    Completament d’acord amb tu: una veritable meravella de llenguatge cinematogràfic, amb guió, ambient, actors i fotografia sensacionals. No et canses mai de mirar-la…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s