Suma de complex d’inferioritat + autoodi = decadència

L’etiqueta historiogràfica “Decadència” per denominar un període cultural de tres segles llargs de la nostra història que coincideix amb l’edat moderna, i, sobretot, la consideració perdurablement negativa de la literatura i la cultura del període modern català (si bé els valencians ja fa temps que s’ho han espolsat del damunt) no és gaire altra cosa que l’expressió d’un COMPLEX D’INFERIORITAT que recolza en dues grans pilastres inconscients que li donen suport:

1. Una de simbologia política: del segle XVI al XIX, la Corona d’Aragó ha perdut l’autonomia política medieval i s’integra en una estructura política nova, un imperi primer i un regne després, mentre que al segle XIX, amb el romanticisme (la Renaixença) i, més tard, amb el positivisme, el modernisme i el noucentisme, quan s’engega una projecció política que ens duu a la situació actual, és just quan s’afiança l’etiqueta –una operació més simbòlica que intel·lectual–, tot coincidint amb el període de més gran desconeixença de la producció cultural moderna, de la qual se’n salva la més popular, visió esbiaixada prototípica d’un romanticisme localista importat. És a dir, es projecta sobre el passat un desig de canvi polític dins del marc espanyol que duu la intel·lectualitat catalana a catapultar la Catalunya autònoma medieval i a menysprear la Catalunya integrada en la monarquia espanyola.

2. Una de cultural: la comparació dolorosa, insuportable, entre l’època moderna catalana (tot i ser una desconeguda, o potser precisament per això) i el coincident esclat de la cultura renaixentista i barroca castellana, model a tot Europa.

Només la rancúnia i l’enveja, fruits d’un complex d’inferioritat, pot donar com a resultat un autoodi tan patètic com el que s’ha gestat entorn del període cultural modern fins al punt d’amputar-lo de les consciències intel·lectuals i de censurar-lo en l’ensenyament secundari.

Avui dia, en canvi, la permanència d’aquestes categories d’avaluació del nostre passat cultural i la displicència amb què es parla del període cultural modern són només tristes mostres de mandra mental (amb la consegüent exposició pública d’ignorància), només un prejudici lamentable, als antípodes, esclar, del coneixement i la curiositat intel·lectual.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Docència, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Reflexió i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s