Cap a les humanitats ‘útils’?

Quan va anar a cercar la nostra filla petita a escola, la mestra va preguntar a la meva parella: “El seu pare és profe a la uni?”. Literal. “I què en diu del Pla de Bolonya?”. Doncs, mira, ara t’ho explico. No tant del Pla com de les reformes universitàries que, amb l’excusa del Pla, s’han dut a terme a Espanya i a Catalunya, les quals estan comportant la destrucció de la universitat tal i com l’hem coneguda i era entesa fins ara. I no exagero. De fet, la institució universitària tendeix ara com ara a esdevenir una escola d’oficis; si voleu, una formació professional de gama alta. No hi té cabuda una formació científica o humanística que no vagi directament vinculada al mercat de treball i les noves professions i tecnologies. Notem la nova terminologia: ara, dels alumnes, n’avaluem les habilitats.

Fixem-nos-hi bé: és el mercat de treball i l’economia les que dictaminen avui què es fa a la universitat i com es fa. I, per tant, què no és ‘raonable’ que s’hi faci. O aquesta és la intenció última de les reformes que s’hi apliquen i de les que veurem ben aviat.

En l’àmbit estricte de les humanitats, al qual pertanyo, ens podem acomiadar de la recerca, per començar. Els del meu ram tenim la certesa que som la darrera generació de filòlegs i investigadors de la literatura i de la llengua. Ho he comentat a bastament amb els col·legues. I la resta d’estudis de les facultats de lletres deuen tenir la mateixa percepció.

La investigació humanística s’extingeix amb nosaltres, amb els que ara hi som, ja granadets. Dues dades ben evidents ho palesen. Primer, la situació econòmica condemna dues o tres generacions d’estudiants a no poden accedir a la docència i recerca universitàries, i hem de prescindir així d’alumnes de capacitats extraordinàries perquè no els podem oferir cap futur, cap. Segon, la formació dels alumnes és cada vegada més breu i, doncs, necessàriament més superficial; és, a més, radicalment allunyada de l’objectiu investigador, ja que prevalen altres consideracions de més gran tangibilitat. Un exemple: pel camí hem perdut bona part de les assignatures més vinculades a la tradició investigadora.

Els màsters i doctorats de preparació a la recerca en humanitats –que ara mateix ja ben poc tenen a veure amb els que fèiem nosaltres mateixos fa 15 o 20 anys– que haurien de preparar els futurs investigadors per a la recerca han perdut la capacitat per formar-los sòlidament perquè les deficiències que aquests arrosseguen i la precària preparació amb què hi arriben no permeten garantir una introducció a una tasca de recerca que sigui eficaç i competitiva amb la de les generacions anteriors i amb la de la resta del món. El pitjor, però, és que els màsters d’aquestes característiques estan condemnats a mort, perquè, pel fet que són reputats com a ‘no professionalitzadors’, són considerats com un luxe asiàtic, de manera que les taxes que s’hi apliquen són astronòmiques. Qui continuarà, doncs, la tasca ingent de recerca pendent en la cultura d’un país com el nostre, sotmesa a un continu secular d’avatars històrics adversos, tan allunyada encara dels estàndards dels països europeus normals? Amb la nostra jubilació s’acaba la feina?

En fi: una ben orquestrada campanya adreçada a la societat i a la mateixa universitat (i són molts, dels nostres mateixos, que s’ho creuen) apunta en la direcció de fer percebre la universitat com una escola d’oficis i professionals. L’obligació de mantenir en les disciplines de lletres –com en tota la resta– un nombre econòmicament viable d’alumnes, l’exigència de tenir una xifra de matriculats determinada sota amenaça de tancament, etc., tot condueix a una estratègia que porta inexorablement a la desaparició. O, en el millor dels casos, a la formació estricta dels professionals i tècnics necessaris per cobrir les necessitats del mercat del moment. És a dir, a la més dolorosa subsidiarietat.

Corolari: el plegament de la universitat al mite del progrés (progrés material, per descomptat; els altres –moral, cultural…– no compten), en forma d’especialització en funció de la inserció laboral, comporta la degradació de la saviesa, de la crítica, en fi, de la capacitat humana d’inserir les parts en un tot. I no és una qüestió d’increment d’inversions en època de vaques magres, sinó d’orientacions perverses . Això sí que ens pot costar molt i molt car.

A mitjan de maig passat, llegia una pintada al mur impol·lut, fins a aquell moment, de la facultat d’educació de la UdG: “Las aulas no son templos del saber, son laboratorios del poder”. Ves.

Vegeu també “humanitats a Espanya” i “Literatura a secundària“.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Docència, Reflexió i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s