Ningú no ens aturarà (carta a uns amics als EUA)

Estimats David i Alba,

Com va per Corvallis, Oregon? Em sap greu per vosaltres, perquè tot i que em consta que esteu al cas de les notícies del país minut a minut, tot i la distància de 10000 quilòmetres, no és el mateix saber-les que viure-les. I aquí, nois, les vivim. I de quina manera!  Ja deveu saber que els balcons són plens encara d’estelades i senyeres (d’aquestes moltes menys) des de l’11 de setembre. Els altres anys ja les trèiem el 12, per a l’any vinent. El ritual. Però avui encara hi són. Potser perquè el ritual ja no serà mai més el mateix. I no només les que hi havia  l’11 sinó que cada dia que passa la gent n’hi penja més… Arreu fa goig i posa els pèls de punta. Vaig anar a Vic i allò era l’apoteosi, esclar. I aquests draps ja no expressen el mateix missatge de sempre: la reivindicació, l’afirmació nacional… No: ara expressen el desig imminent, l’esperança a tocar.

Les elits intel·lectuals espanyoles, especialment les d’esquerres, tan amatents a qualsevol injustícia arreu del món i batallant sempre per la llibertat, avui estan desaparegudetes; o bé evacuen despropòsits com Juan Luis Cebrián o Fernando Savater. Dels polítics, del PP o del PSOE (ja no dic de UPyD i altres), ja en deveu estar ben informat. I els mitjans de comunicació espanyols, ja ho deveu saber, han arribat a uns límits excrementicis insuperables. Jo, com el monarca del qual deixaré ben aviat de ser súbdit, també tinc frases cervantesques per citar en aquests moments: “¿Ladran? Luego cabalgamos”.

És tot tan diferent en tan poques setmanes! Fins i tot d’aquell espectacular 10 de juliol del 2010, el de la mani per la retallada de l’Estatut. No: ara no hi ha aquella ràbia. Al contrari. Espanya ja no és vista com un enemic (encara): de cop ha esdevingut una entitat amorfa que hi ha allà al costat, un veí a qui ben aviat abraçarem amicalment. Una anècdota: fa dies anava corrent entre L’Escala i Punta Montgó, al teu Alt Empordà, i en una caseta d’una urbanització vaig veure onejar una bandera espanyola. Pobre beneit! En qualsevol altra ocasió ens hauria provocat, i aquesta deu ser sens dubte la seva intenció. Què em va passar pel cap, en canvi? Trucar a la porta i saludar-lo amablement, potser abraçar-lo i tot, i dir-li que endavant, que ell espanyol i jo català i tan amics, i que pengi tantes banderes com vulgui, amb llibertat. Hauria quedat estupefacte, no? I desarmat.

Ho va dir en Comadira, tan allunyat de tot extremisme tan assenyat, en un article pocs dies després de la manifestació de l’11: ell hi era i va confessar que el triomf era segur, vist el jovent que hi havia, i, doncs, que el futur estava assegurat. L’ambient és magnífic a tot arreu: sents a parlar de la independència, de l’estat propi, de la veu pròpia a Europa i al món, de gestionar nosaltres el nostre futur, etc., etc., arreu, com qui parla d’una cosa que és a tocar: al mercat, a l’estanc, als veïns del carrer, a la platja, al carrer, a la reunió de l’associació de veïns …, i no cal dir, a la facultat, amb els amics… Arreu. Més encara: no és que se’n senti a parlar arreu, és que no es parla d’altra cosa.

Em fa un xic de por i tot, perquè amb tant d’impuls potser ens independitzem d’Europa i tot, i acabem esdevenint el segon satèl·lit de la Terra… La il·lusió és infinita, l’esperança completa; ja no hi valdran mitges tintes ni contemporitzacions, aquesta vegada no: res no ens aturarà i anirem fins al final.

Pel que fa a Espanya, ara mateix estan perplexos, finalment han despertat. Fins a l’11S, com durant segles, ens menyspreaven però sense ser-ne conscients, amb la indiferència i la seguretat que aquí hi tenen una colònia (com les americanes de segles enrere, aquells que ara són paises hermanos). I el desvetllament ha estat el de la metròpoli que no entén com és que els súbdits de la colònia pretenen alliberar-se, i no pot pair-ho. Ja s’ho faran: amb la seva intransigència, amb la seva intolerància, amb l’atiament d’odi en què s’han embrancat i amb aquest propalar sistemàticament mentides, astracanades i amenaces (i fins i tot, el recurs al sentiment de culpa, com va fer a Barcelona el ministre Ruiz Gallardón), no fan res més que cavar la fossa de la llur Espanya mateixa. El dia que hàgim de dialogar, que arribarà, no veig amb qui ho haurem de fer. Com deia algú: resultarà que els separatistes són ells. Aquesta vegada en Mas tenia raó: no anem a una ruptura, sinó a una emancipació. Pactada i dialogada… si pot ser.

En fi, David i Alba, Alba i David, feu-vos un favor: veniu tan aviat com pugueu, uns dies, si pot ser vers el 25 de novembre, i gaudiu d’uns instants únics en la llarga història del nostre país. Us adonareu com la història, aquesta vegada, l’escriu un poble directament, amb la classe política a remolc. Us ho podem explicar, però no és el mateix. I porteu el Jaumet: si no ho feu, mai no us ho perdonarà.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, memòria, Reflexió i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Ningú no ens aturarà (carta a uns amics als EUA)

  1. David ha dit:

    Aguantarà la cosa fins a Nadal? Ja tenim els bitllets.
    M’has fet dentetes, ja som conscients que ens estem perdent alguna cosa excepcional, però llegir-ho tal com ho has descrit encara ho fa més evident.
    Per compensar, t’he de dir que aquí també ha canviat alguna cosa. En la meva feina d’ambaixador de Catalunya (no remunerada i a temps complet), fins ara, tenia la sensació que en general no ens prenien seriosament, que ens deixaven per quatre folclòrics nostàlgics. Potser amb raó. Ara, com a mínim, paren més atenció. Hi ha un interès real, potser perquè hi ha més elements econòmics involucrats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s