Llocs de memòria literaris

Girona_Mirmanda2013Divendres passat, 5 de juliol, a la Casa de Cultura de Girona, el grup d’història de la revista Mirmanda va organitzar un matí de debat a l’entorn dels “llocs de memòria”. I van tenir la mala pensada de convidar-m’hi.  Ja vaig avisar, d’entrada, que, en la meva qualitat de professor de literatura de l’Edat Moderna, la meva intervenció en aquell context seria més aviat excèntrica, sinó extravagant. I així va ser.

Vaig concentrar la meva breu intervenció en una selecció de quatre temes vinculats a llocs geogràfics més o menys concrets que apareixen amb una certa recurrència en la nostra literatura i que evolucionen a través dels segles.

1. En els enfrontaments contra la monarquia francesa, quan aquesta amenaça i envaeix el territori català, particularment l’Empordà, i posa setge a la ciutat de Girona, es recupera sistemàticament el cas de sant Narcís i el miracle de les mosques. La primera versió del tema apareix a la crònica de Bernat Desclot, quan tracta del setge de l’exèrcit de Felip l’Ardit a Girona al 1285. Reapareix en el setge de 1653 en què les mosques tornen a fer estralls entre l’exèrcit invasor. I encara s’actualitza en els setges de 1808-1809, quan s’arriba al paroxisme de nomenar sant Narcís generalíssim dels exèrcits espanyols. Al 1936 es va obrir el famós sepulcre miracler amb un resultat ben poc edificant. I actualment, de fa pocs anys, s’està revisant a fons la historiografia i la interpretació dels fets de la guerra del Francès.

2. Un segon lloc de memòria podria ser la visió de Barcelona com a lloc idíl·lic i festiu. En efecte: la Barcelona carnavalesca apareix en la literatura catalana culta de la mà de Francesc Fontanella, que participa en un carnaval historicopolític al 1647, en honor del bateig del fill del virrei francès D’Harcourt, en plena guerra dels Segadors (quan el carnaval havia estat prohibit al 1641). De fet, la poesia de Fontanella planteja una paradoxa aparent: dibuixa una Barcelona bucòlica i/o carnavalesca en diversos textos seus, poètics i teatrals (Tragicomèdia d’Amor, Firmesa i Porfia o a Lo desengany), en el tràgic context bèl·lic de mitjan Siscents. Ara: la Barcelona pastoral i carnavalesca que ens presenta el poeta barroc evidencia internament una situació de conflicte camuflada. Aquesta mateixa Barcelona carnavalesca és la que mostra el teatre castellà del Siglo de Oro, a través d’obres d’Agustín Moreto o de Calderón de la Barca.

I la Barcelona carnavalesca reapareix en un context oposat poques dècades després, en la Barcelona afrancesada i botiflera de principis del Setcents, després de la repressió borbònica: el poeta català Francesc Tagell descriu diverses vetllades de carnaval en palaus burgesos del carrer Montcada al 1720.

3. Un tercer element a situar en el nostre eix de llocs de memòria literaris seria el cas de la llegenda del comte Arnau. D’uns orígens molt locals a Gombrèn i Sant Joan de les Abadesses, la balada oral que introdueix el personatge –pertanyent al tema universal de l’aparegut o ànima en pena– no sembla anterior als segles XVII o XVIII, segons els estudis de Josep Romeu. Ara bé: la potència del personatge fa que arribi a protagonitzar i subsumir llegendes preexistents, molt anteriors i completament alienes a ell en un territori més extens: les monges de Sant Joan (un monestir de benetes expulsades al s. XI!!), el gorg dels banyuts i tantes altres del Ripollès. Aquesta llegenda expansiva acaba esdevenint un mite als segles XIX-XX:  per exemple, el del superhome maragallà o el prototip del cavaller d’una idíl·lica Catalunya medieval de la sèrie homònima de TV3 de fa anys.

4. El darrer lloc que vaig proposar és menys material, si més no per nosaltres, homes i dones del segle XXI: em refereixo a la presència del més enllà en la literatura antiga catalana. D’una banda, el Purgatori, amb obres com el Viatge al Purgatori de sant Patrici de Ramon de Perellós, rossellonès, o Lo somni de Bernat Metgmiquel-ruize, ambdós implicats en un procés judicial relatiu a la mort del rei Joan I; Perellós i Metge pretenien minimitzar amb aquestes obres la seva responsabilitat en l’afer. També l’Infern, espai central en un relat anònim de principi del Siscents en què un pagès de Tordera, Pere Porter, visita l’Infern –el lloc d’entrada al qual es troba a l’estany de Sils–, on troba multitud de personatges històrics vinculats a l’administració de justícia i al poder local de la Catalunya barroca, als quals s’acusa d’abús de poder i de tota mena de corrupcions. Aquesta és una obra vigent encara ara, amb exposicions artístiques, centres turístics, etc.

I finalment, el Paradís, o més exactament la connexió mística amb la divinitat en obres espirituals de principi del segle XVI, una tradició molt mal coneguda, de la qual destaca una obra insòlita en la tradició literària catalana, per tal com, segurament, és l’obra original catalana que ha vist una més gran difusió impresa internacional de tots els temps: més de cent edicions impreses en una dotzena de llengües europees diferents al llarg de l’edat moderna: la novel·la Espill de la vida religiosa o Desitjós. I pràcticament ningú en té ni idea. Coi de país…

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s