El paper protagonista (per passiu) de la monarquia hispànica en els primers compassos del conflicte amb Catalunya

catalunya 1640Permeteu-me avui una simplificació estival, a mi, que sóc aliè als estudis històrics pròpiament dits.  Però com més llegeixo sobre les relaciones entre les classes dirigents de la Catalunya de l’alta edat moderna i la monarquia dels Àustries, més sembla que se’m fan evidents unes línies de força ben simples que expliquen part o bona part d’un conflicte que, al capdavall, ens porta fins a avui.

Crec que hem de concedir que la monarquia austríaca va tenir un paper transcendental, per defecte –per dir-ho així– en la desafecció progressiva dels catalans de l’edat moderna respecte de la monarquia mateixa.

D’una banda, observem el desistiment absolut per part de les corts virregnals en el mecenatge de la producció cultural del país, activitat que molt probablement hauria ajudat a canalitzar grans propostes culturals a l’empara dels tentacles de la corona. Sense anar més lluny, aquest patronatge cultural i literari des de l’àmbit virregnal donava uns fruits excel·lents d’adhesió a la casa reial (i a la llengua de la corona) en llocs com el regne de València des de final del Quatrecents. I ja en veiem els resultats en la contemporaneïtat…

D’una altra, la monarquia va procedir a una marginació sistemàtica dels catalans en els cercles del poder reial.

Si a aquests dos factors de negligència política, hi sumem la desbandada de l’alta noblesa catalana cap a la cort austríaca al final del XV i al llarg del XVI, i, per tant, la substitució en l’àmbit nobiliari local per una baixa noblesa irredenta, crec que s’entén que es produís un reforç en l’adhesió dels poders institucionals de la terra i de les classes dirigents vers lleis, privilegis i constitucions pròpies –de vegades amb episodis que avui ens semblen collonades protocol·làries però que en cap cas ho són–. Els episodis més o menys sistemàtics de vulneració reial de privilegis i constitucions –que en altres indrets de la península no haurien tingut a penes repercussió (recordem allò dels valencians ‘más muelles’)– aquí van acabar congriant un clima d’enfrontament progressiu des de la segona meitat del Cinccents, el qual ja no es va poder reconduir, i que portaria a l’esclat revolucionari de 1640-1641.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Història moderna, literatura catalana moderna, Reflexió i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s