Max Cahner i la literatura moderna

Max Cahner va ser impulsor de Serra d’Or, d’Enciclopèdia Catalana, d’Edicions 62, de cahnerCurial Edicions Catalanes, de la represa de la Revista de Catalunya…  Va editar dues obres colossals de Coromines, l’Onomasticon Cataloniae i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Conseller de Cultura, rector de la Universitat Catalana d’Estiu, editor del diari Avui, de les revistes Randa, Recerques i Els Marges, professor de literatura catalana a la UB… En fi: deu ser molt més curta la llista de les iniciatives culturals en què no va participar. Tot això i molt més, ha estat recordat aquests darrers dies.

Personalment, hi vaig tenir una relació d’una certa assiduïtat des del curs 1994-1995, en què vaig ser alumne seu de doctorat a la UB. Va ser aleshores que li vam oferir de col·laborar en el volum col·lectiu La llengua catalana al segle XVIII (1994), però estava ja literalment ‘abduït’ per l’estudi de la cultura literària catalana en el pas del XVIII al XIX, que prenia ja aleshores dimensions èpiques: el que havia de ser un article va acabar sent una obra en diversos volums, encara avui no enllestida. Vaig tornar a veure’l al seu despatx del carrer Mallorca arran del meu interès a publicar l’obra del poeta barroc Agustí Eura a l’editorial Curial; allà ens va rebre, a mi i a en Joan Gratacós, fent gala d’un entusiasme encomanadís per un dietari manuscrit que acabava d’adquirir a un llibreter de vell en què Joan Baptista Montfar i Sorts, ambaixador de la Generalitat, explica els avatars d’una expedició diplomàtica catalana a la cort francesa en plena guerra dels Segadors; en va fer una breu nota a «Viatge d’un ambaixador català a la França de Lluís XIV» (1995); malauradament no en va fer l’edició del text. Després vaig tenir ocasió de tractar-lo més o menys sovint en aquella mena de cofurna soterrada del carrer del Bruc que era la seu de Curial amb motiu d’articles que vaig fer per a la Revista de Catalunya o per la publicació de la meva tesi doctoral –del tribunal de la qual va ser membre (1998)–, que va aparèixer, finalment, a Curial, o més exactament a Fundació Pere Coromines (2002), com es deia aleshores l’editorial. Cahner tenia un caràcter complex, cert. I més tard, va venir la malaltia.

cahner 2Ara que tothom ha fet el panegíric, amb justícia, del seu activisme cultural i polític, m’interessa recordar aquí la seva dedicació acadèmica i editorial a la literatura catalana de l’època moderna. A l’editorial Curial hi van aparèixer textos cabdals de la nostra història literària moderna que no tenien altre lloc de sortida: els nou volums del Calaix de sastre del Baró de Maldà, les Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya y Conflent  de Francesc Comte, la versió del Llibre de Job de Jeroni Conques, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Despuig, diversos volums amb textos memorialístics d’època moderna, els dos volums de La poesia de Francesc Fontanella o el Panegíric a la mort de Pau Claris del mateix Fontanella, la Passió de Cervera, l’Obra poètica i altres textos d’Eura, el Llibre de les grandeses de Tarragona de Ponç d’Icard, els quatre magnífics volums de La guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, el recull de Teatre català del Rosselló… i tot això sense comptar els nombrosos volums de literatura moderna coeditats amb Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Textos i Estudis de Cultura Catalana). I també els facsímils d’obres fonamentals com el Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860 d’Aguiló o les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes de Torres Amat. I encara reculls d’estudis com La Decadència al País Valencià de Joan Fuster o els de Teatre català antic i de poesia moderna de Josep Romeu. Voldria, però, ser igualment just en recordar com alguns d’aquests projectes van comptar amb la col·laboració cabdal de la que era aleshores la seva esposa, Eulàlia Duran, després catedràtica de literatura moderna a la UB.

Entre els seus treballs sobresurten els estudis d’usos lingüístics en moments clau de la nostra història literària: «Llengua i societat en el pas del segle XV al XVI. Contribució a l’estudi de la penetració del castellà als Països Catalans» (1980), «Contribució al coneixement de l’ús lingüístic entre els escriptors catalans de la fi del segle XVIII» (1984). I, especialment, les edicions de textos cinccentistes com l’Epistolari del Renaixement (1977 – 1978) i l’Obra catalana de Joan Baptista Anyés (1987). En l’última obra de la seva vida va afrontar l’oceànica tasca de l’obra Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849) (4 volums entre 1998 i 2005), de què he parlat més amunt, que conté un gavadal de notícies literàries i textos d’aquest període tan poc –i tan mal– estudiat. Vaig fer-ne la ressenya del primer volum a la Revista de Catalunya al 1999; la començava dient: «Hi ha indrets que, de lluny estant, aparenten ser desèrtics i erms però que quan hi som dins se’ns ofereixen com a vergers frondosos i mines inexhauribles. L’entrellat historicocultural i lingüístic català de final del xviii i principi del xix és un d’aquests indrets», gràcies a aquesta seva darrera i titànica (per a un home sol) obra d’erudició.cahner 3

Entre nosaltres, a Girona, l’anomenàvem Max Canher (‘canyer’), per la seva capacitat de treball. Ara mateix penso com hauria estat de just que hagués pogut veure, conscient, com avança el procés d’autodeterminació amb què va somiar, bona part de les bases culturals del qual va bastir.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en literatura catalana moderna, memòria, Notícia i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Max Cahner i la literatura moderna

  1. Grcies Pep per el teu comentari al facebook. I per mantenir-nos connectats amb la cultura i la literatura. Fas una bona feina! Per Udine molt b. Una experincia interessantssima. Sc aqu, del 5 al 25 d’aquest mes, grcies a una iniciativa de l’UE. Un intercanvi d’experincies de seniors, com aqu anomenen a la gent gran, en l’mbit de la cultura. Un programa gestionat per una empresa de serveis (Espiral) de Girona/Salt, que fa cerca de programes europeus i que els ofereix, quan els hi aproven, a entitats, associacions, ajuntaments, etc…

    L’intercanvi es fa amb l’Universit della LiberEt, un centre de formaci permanent, de formaci “al llarg de la vida”, privat, amb ajuts de l’UE i d’alguna altre instituci, que compta amb uns 3.500 estudiants (qu tamb sn socis i crec que paguen una quota anual de 12 euros), uns 150 ensenyants i que aquest curs 13/14 duran a terme prop de 600 cursos de tota mena. La gran majoria dels ensenyants ho fan de manera totalment voluntria.

    El meu curs consta de sis classes de hora i mitja/dues hores, a alumnes inscrits prviament (que estan inscrits a cursos de castell), i dues conferncies, obertes al pblic en general, sobre la lectura com a concepte, com a exercici personal i collectiu i per explicar la histria del que van ser el que amb els anys, molts anys, es convertirien en els clubs de lectura actuals. Com que no ens donava temps de llegir un llibre i comentar-lo, he portat textos de M ngels Anglada, de Pla, Comadira, Cabr (narrativa), Junc i Vinyet (poetes actuals), que han servit per donar a conixer als nostres escriptors i per fer “prctiques” del que estudien. Alguns els he portat traduts al castell. Les “classes” les he hagut de fer en castell, excepte algun exercici fet en catal. Avui, per exemple, un alumne ha llegit el Cant I de la Comdia de Dant en itali i tots els altres l’han seguit

    Ahir vaig assistir, com a convidat, a la tertlia del club de lectura d’una de les llibreries ms importants d’Udine (UBIK). El llibre que havien llegit era, recordo el nom en castell i del que se’n va fer una pellcula fa molts anys, Matar un ruiseor, amb Gregory Peck i no recordo qui ms. Desprs em van demanar que els expliqus qu fem els clubs de lectura a Girona i quines activitats, de ms a ms, fem al Punt de lectura que jo porto a Sant Narcs. Un dels assistents va proposar com a lectura propera *Mirall trencat, *varen dir que amb una bona traducci a l’itali (el conductor del club s traductor, la traducci no era seva per la coneixia).

    Pep, perdona la pallissa per volia fer-te saber els detalls de la meva estada a Itlia. D’altra banda, tota la resta: la ciutat, els amics fets, els dos companys que han vingut amb mi a fer uns altres cursos (una parella, el marit de la qual s estudiant “senior” de la UdG (Histria de l’Art i estudiant avanat d’rab) i la meva dona que ha vingut en plan “turista” a nivell particular, el temps, el menjar, tot el que hem visitat i encara ens queda per visitar, haur valgut molt la pena.

    Una forta abraada i, repeteixo, grcies per llegir l’epstola.

    llus

    Llus Gil. Coordinador del Punt de lectura Sant Narcs. lluisgil1ster@gmail.com http://laparaulaescrita.blogspot.com

    El dia 17 doctubre de 2013 11.27, Melancholia

    • pepvalsalobre ha dit:

      Lluís, això que m’expliques és absolutament escandalós! Quina enveja!! I m’agrada això de seniors, ara auqwe ja hi estic entrant… Molta sort i que ho aprofiteu en tots els sentits: és una oportunitat única. Salut

  2. Galderich ha dit:

    Quan penso en el procés que tenim engegat i les expectatives que desperta moltes vegades recordo a gent, com ell, que hagués viscut aquests moments amb una passió desbordada que els confirmaria les seves idees que no podran veure complertes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s