Ammaniti, Niccolò

Tanco “Io e te” (2010) amb una doble sensació: haver llegit un relat (és una obra curta) ammaniti-io-e-tecolpidor, molt dur, i ben resolt, d’una banda, i recuperar en part el meu interès de fa anys pel novel·lista italià, d’una altra. Ammaniti és un mestre en el relat protagonitzat per un adolescent problemàtic (com tots) en un ambient enormement advers. I de com esdevenen homes, colpits. Ha escrit coses tan interessants com “Io non ho paura” (2001) (se’n va fer una pel·lícula estrenada aquí: Gabriele Salvatores, 2003) i, sobretot, “Ti prendo e ti porto via” (1999). Són novel·les quasi corals, construïdes a base d’escenes alternades a un ritme molt nerviós, amb un gran pes dels diàlegs, molt vius. Després s’ha repetit com l’all amb “Come Dio comanda” (2006) o “Che la festa cominci” (2009). Tenia algun conte interessant a l’aplec “Fango” (1996) i una cosa indigerible anomenada “Branchie” (1994), una astracanada.

Amb aquesta novel·leta d’ara, aquest escriptor irregular que és Niccolò Ammaniti (Roma 1966), amb una projecció mediàtica excessiva, segons la meva opinió, a Itàlia (i també a casa nostra, com vam veure al diari ARA fa uns mesos), recupero, momentàniament, aquell novel·lista que em va fer vibrar fa poc menys d’una dècada. “Una cantina. Una bugia innocente… E l’arrivo improvviso di una sconosciuta”, com diu a la contracoberta. Paga molt la pena.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Comentaris sobre literatura, Literatura universal i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s