Els catalans i la malenconia: ‘història’ d’un lloc comú (VIII)

(Continuació)

despuigEn quin d’aquests sentits pensaven els autors que he esmentat a les primeres entrades d’aquesta sèrie quan qualificaven els catalans de malencònics? Es fa difícil de saber. El més transparent en aquest sentit és el testimoni de Francesc de Novell (s. XVIII) quan diu dels catalans que “su fogosidad y natural melancólico por su retiro los dispone cierto temperamento apto para todo género de inventivas”, i ens atribueix un cert caràcter retret que alimenta la disposició a la creativitat original.

Que els catalans són retrets, poc amants de proclamar les excel·lències del país i dels seus habitants, i que no escriuen sobre les seves gestes i obres en general va esdevenir un tòpic de llarga durada, generalment contraposat a la vèrbola autocomplaent dels historiadors i intel·lectuals castellanistes. Apareix arreu. El primer testimoni en aquest sentit que conec és el del tortosí Cristòfor Despuig, de mitjan segle XVI: “trobam poques coses escrites de les moltes que han obrades [els catalans], i per ço podem dir, ab veritat, que los de Catalunya han tingut en tot temps més obres que paraules; lo contrari és en los castellans, que tot temps han tingut més paraules que obres”.

L’historiador Esteve de Corbera, al pròleg a l’obra del rossellonès Francesc Comte, Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya i Conflent (1586), feia: “Són tan pocs los que en Catalunya s’apliquen a honrar a sa pàtria escrivint les coses d’ella, que qualsevol diligència tocant en açò se deu estimar en molt”.

El rector de Sant Andreu de la Selva del Camp, Onofre Menescal, en un dels textos inicials del seu històric Sermó de Jaume II (1602) engega: “Sols una cosa no és raó passar en silenci, que és la principal me ha mogut a imprimir aquest sermó: veure quant sepmanescalultades estan les coses de Catalunya, que per sa grandesa havien de ser notòries a tot lo món. No sé si és ventura o desventura de nostra nació que, havent-hi tant què dir de Catalunya hi haja escrit tan poc. Per ventura serà conforme la condició dels catalans, que són molt amics d’obrar i poc parlar”. Diguem-ho tot: aquest text preliminar del llibre de Menescal està adreçat als diputats i oïdors de la Generalitat i l’objectiu que hi ha al darrere és ser nomenat cronista oficial del Principat.

(continuarà)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Història de la ciència, Història de la cultura, Història moderna, Literatura universal i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s