Lletres de sang?

A principi de febrer d’enguany, Lluís A. Baulenas publicava a les pàgines literàries Ara Llegim, del diari Ara, uns comentaris sobre dues notícies extravagants, totes dues esdevingudes a Rússia. En la primera un individu de la regió dels Urals moria apunyalat per un altre i, en l’agonia, declarava a la policia que retia l’ànima per haver defensat que l’”única literatura veritable és la prosa”. L’aclariment que la taxa d’alcoholèmia dels dos contendents superava la proporció raonable, pot explicar l’extrem resultat de la disputa però no la qualitat insòlita de la disputa en ella mateixa. En el segon cas, a la conca del Don, prop de la desembocadura al mar d’Azov, una polèmica sobre la figura de Kant, repeteixo, de Kant, havia portat un individu a disparar contra un altre. De tot plegat no fa pas segles ni tan sols decennis, només uns pocs mesos.

Baulenas concloïa que entre nosaltres això seria impossible, perquè aquí la “passió vehement expressada per un fet cultural es considera una pèrdua de temps”. Ens podem barallar pel futbol, però no pas per la conversió teològica de sant Agustí o per una diferència de parers sobre una novel·la de Faulkner o un relat de Kafka. I menys encara per termes tan genèrics com els de la disputa que va acabar amb ganivetades russes.

No n’estic tan convençut. Jo, que vinc del camp de les ciències i ara treballo en el de les humanitats, no he entès mai els odis irracionals que generen els afers de lletres. No havia vist una cosa igual entre la gent que treballa entre tubs d’assaig, cultius microbiològics, pomades o ones electromagnètiques. Ep, i al més lluitasovint, s’hi jugaven els quartos. Sense sortir del país, he vist tírries a perpetuïtat, punyalades per l’esquena, individus que de sobte no es parlen entre ells i arrosseguen les capelletes respectives cap a les trinxeres, desqualificacions privades i públiques, sàtires impietoses, discussions agres i violentes, crits vehements, mals entesos que deriven en fòbies eternes, minúcies que condueixen a enemistats grotesques… I tot per què? Per trivialitats, generalment bastant poc glorioses sinó més aviat coses misèrrimes. M’imagino que l’egolatria i la fatuïtat que campegen pels àmbits universitaris i literaris en general són la causa que la guspira més irrisòria acabi amb una foguerada… ridícula. Si anéssim beguts o tinguéssim una pulsió passional més èpica potser sí que acabaríem amb algun mort damunt la taula. Però, Baulenas té raó: no som russos.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, memòria, Reflexió i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s