Apotecaris i receptes en la literatura

apotecari renaixementLa literatura catalana antiga, en el cas que ens ocupa des de la baixa edat mitjana fins a final del XIX, reflecteix la figura i les activitats de l’apotecari o farmacèutic , com la del metge, de manera generalment burlesca i satírica. No sempre, però, com passa en el cas de la Dansa de la Mort que va compondre Pere Miquel Carbonell a final del XV. Però al més sovint, l’apotecari i la seva activitat apareixen descrits en el format satíric mitjançant tres tòpics: la voluntat d’enriquiment, la independència de criteri respecte de la prescripció mèdica i el resultat funest de la seva tasca. Aquest darrer és el que sol compartir amb el metge, la ploma del qual –quan diagnostica i prescriu tractament– és tan mortífera com la mateixa dalla de la mort.

L’apotecari, doncs, sol treure el cap en composicions de sàtira social barroca de poetes com Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, o el valencià Pere Jacint Morlà, també capellà i poeta, al costat d’altres personatges representatius d’aquella societat escarnits per la virulenta tinta dels poetes. Mereix ser destacat un text barroc anònim que compara la figura de l’alquimista i l’apotecari: mentre que el primer dilapida patrimoni, salut i vida per tal d’obtenir or a partir de substàncies menys valuoses, el farmacèutic se’ns revela com l’autèntic alquimista, per tal com, a partir de simples herbes, obté sucosos guanys.

Hi ha un altre aspecte literari que imita el discurs medicofarmacèutic. Em refereixo a l’existència de textos que prenen l’aparença externa d’una recepta. Generalment són composicions en vers que es presenten com una prescripció mèdica per guarir de tota malaltia amorosa. Aquestes pseudo-receptes adapten metafòricament el discurs mèdic del cos a l’ànima. En trobem exemples des de la Recepta de xarop de Cerverí de Girona (s. XIII) fins als anomenats lletovaris del segle XV.

I en algunes ocasions la pseudo-recepta literària incorpora la terminologia farmacèutica, tant pel que fa a substàncies com a mètodes i pràctiques, però sol fer-ne una versió paròdica. Així, al·ludeix a substàncies absurdes o impossibles d’obtenir o bé estrafà la terminologia de la farmacopea tradicional. El cas més conegut és el de la Medecina apropiada a tot mal de Bernat Metge (de final del XIV), el cèlebre autor del no menys famós Lo somni. Metge era fill d’apotecari, per la qual cosa coneixia bé el discurs tècnic farmacèutic que escarniria després en la seva composició lúdica i intranscendent, tot i estar en aquell moment empresonat, subjecte a gravíssimes acusacions relatives a la seva tasca com a secretari reial. Aquesta proposta formal burlesca d’una preparació farmacèutica va gaudir del favor del públic de manera continuada, perquè encara a final del XIX, cinc-cents anys després, la trobem en plecs solts, un format de literatura impresa d’ampli consum com en la Recepta nova per a curar de mal de mare, d’orina, de migranya, de poagre, d’orella i altres diferents de 1886.IMG-20140611-WA0002

D’això vaig parlar dimecres passat 11 de juny dins del Cicle Lletres i Salut, convidat per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Va ser una breu conferència-col·loqui al CAP Les Corts de Barcelona en una sala petita plena com un ou, amb metges, infermeres, filòlegs, apotecaris, funcionaris i públic de tota mena.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Comentaris sobre literatura, Història de la ciència, literatura catalana moderna i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s