Educació pràctica? Educació humana? La lliçó dels clàssics

nuccio_ordineJordi Llovet, Adéu a la Universitat. Marc Fumaroli, La République des Lettres. Nuccio Ordine, L’utilità dell’inutile. Tres llibres recents que tracten del mateix tema: la davallada –socialment– catastròfica de les humanitats en els sistemes educatius europeus. Finalment, la societat burgesa, a través del domini abassegador de les finances i de la política econòmica en l’horitzó humà per damunt de tota altra consideració, amb el profit econòmic com a única perspectiva, ha desfalcat completament, tant en la percepció social com en l’ensenyament –escolar, secundari, universitari–, la viabilitat dels estudis d’humanitats, els quals havien persistit –ara ja, agònicament– de fa tants segles. Avui el finançament es consagra als estudis enfocats al mercat de treball –que és qui dirigeix la política universitària– i al profit –immediat– en termes econòmics.

Una vegada més, aquell magnífic assaig polític, en un sentit ampli, que és Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig, escrit en forma de diàleg clàssic a la segona meitat del Cinccents, ens ofereix lliçons per a l’actualitat. No només els nobles, ans també els ciutadans han d’accedir a una educació àmplia i diversificada, i no solament comercial, estrictament adreçada al guany monetari. Això és el que li retreuen els nobles Lívio i Don Pedro al ciutadà tortosí Fàbio.

Don Pedro: […] i si tots los hòmens honrats enviau a criar vostres fills fora d’ací, no hi ha dubte sinó que de cada dia augmentarà aquest poble en cosa de policia [en el sentit d’organització política] i noblesa.

Fàbio: Ja ho fem això, que casi tots van fora, i coneixem cert que hi ha molt gran avantatge dels que van als que no van.

Lívio: Sí van, senyor, però allà on la millor part d’estos senyors los envien no aprendran, a la fe, lo que el senyor Don Pedro pretén i volria.

Don Pedro: Com? On los enviau?

Fàbio: A casa de mercaders a Barcelona o València, perquè aprenguen de negociar.

Don Pedro: A casa de mercaders? […]. Dic-vos que no m’agrada lo que feu.

Fàbio: Que no us agrada l’art del negoci? Doncs jo la us he oïda lloar no ha moltes hores. No sé com ara dieu això.

Don Pedro: A mi no em desagrada l’art, mas no tinc per bé que lo cavaller ni ciutadà honrat facen principal professió en ella; i posant, com posau, vostres fills a criar ab mercaders, mostrau ésser aqueix vostre propòsit: que allí és cert que aprendran, no d’obrir los ulls i les orelles per a conservació i augment de l’honra, mas de tancar-les i encara paredar-les per al profit i augment de la bolsa […].

Fàbio: Com, doncs, aprendran de negociar si no es crien en los negocis? I com aprendran de portar un llibre? Ja sabeu que en aquesta terra de tot havem de saber […].

Don Pedro: Dic que só d’aqueix parer i que no tinc per mal que los cavallers i ciutadans negocien, mas dic que no n‘haveu de fer tant l’afeinat, que per aprendre de fer-ho no és menester fer tanta diligència ni perdre-hi tant temps com hi feu perdre […].

Lívio: Té molt gran raó lo senyor Don Pedro, i jo ab mi mateix tinc provat que lo que ell diu és veritat, que sense fer tant brogit se pot saber lo que convé per al fer negocis. Puix sabeu, jo criat me só no cert en casa de mercader, mas en casa d’un senyor tan cortesà i tan noble en costums com un altre fos en tota la Corona […] .

Don Pedro: […] Eh, senyor Fàbio, que en açò no teniu què replicar? I com podeu sofrir que un fill vostre servesca a persona tan baixa, que no cau en mesura ni en raó? I aprés, que fent-ho així, nunca tindreu vosaltres la millora que tots mostrau desitjar en nobles costums, en grandesa d’ànimo, en valor, en ser bon cavaller, en punt d’honors; que de totes aquestes coses no se n’aprenen res en casa del mercader, ans tot lo contrari.despuig

És cert que aquestes consideracions de Despuig –podia ser d’altra manera?– són filles de la situació social i cultural del segle XVI, en què l’autor és noble i defensa el capteniment de l’aristocràcia. En tot cas, el fet de proposar una millora de l’educació en un sentit nobiliari al que podríem anomenar la burgesia comercial de l’època és, en certa manera, una paradoxa respecte de la voluntat dels nobles de marcar distàncies amb els ciutadans-comerciants. És una proposta en sentit contrari, per anivellar culturalment classes o estaments socials amb interessos divergents. D’altra banda, és manifesta la percepció de l’autor que l’ensenyament únicament adreçat a la utilitat pràctica és socialment reductor.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Comentaris sobre literatura, Història, Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna, Reflexió i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s