En l’entrada «Llibre de viatges» del Diccionari de la Literatura Catalana resumida en l’article anterior d’aquesta sèrie s’esmentaven els viatges a Terra Santa de Miquel Mates i de Joan López. Avui sabem que el nombre de textos catalans d’època moderna dedicats a narrar aquest viatge
és, com a mínim, de quatre: Miquel Mates (1602): La devota peregrinació de la Terra Santa…, Barcelona 1604 i 1619, i Perpinyà 1627; Pau Pou (1732-1737): Notícies verdaderes del que passà, véu i visità… (ms.); Antoni Fluixà (1732-1737): El llibre de la mia peregrinació (ms.); Joan López (1762-1781): Relació de la peregrinació a Jerusalem (ms.). [Entre parèntesi després del nom, figura el període en què va tenir lloc l’estada a Palestina i terres veïnes.]
En definitiva: un d’imprès, el de Mates (que va tenir tres edicions en total) i altres tres que van romandre manuscrits. Es tracta d’un conjunt de textos remarcable que coincideix a relatar, pam més pam menys, un mateix itinerari. Arran d’aquesta col·lecció d’escrits (i tenint present que aquest viatge era comú a l’Europa de la baixa edat mitjana i l’edat moderna, i que en moltes ocasions en va restar testimoni escrit), hi ha una colla de preguntes que s’han d’afrontar. Per què la major part dels textos moderns de viatges que conservem són de peregrinacions a Terra Santa? Per què tots quatre autors són franciscans? Molta gent viatja arreu, però per què en deixen registre escrit just els que van a Terra Santa? És a dir, per què aquesta inflació de textos que tracten tots ells del ‘mateix’ viatge? Tots expliquen les mateixes coses i experiències? I finalment, per què són escrits en català?
