Per què franciscans? Des del 1342, l’orde dels franciscans van rebre l’encàrrec pontifici de 
custodiar els llocs sants de Palestina. Des d’aleshores hi van viatjar franciscans de tot Europa. Què hi anaven a fer? Demanaven de servir a la Custòdia de Terra Santa, no pas per convertir infidels, per afers de proselitisme, sinó per mantenir els monuments del cristianisme i atendre espiritualment l’escassa població autòctona catòlica o d’obediència romana (maronites i grecs fidels a Roma) i els occidentals (mercaders generalment) que hi passaven.
La seva estada als llocs sants del cristianisme era particularment dura per circumstàncies diverses: el clima, en primer lloc, també per la pesta recurrent, però sobretot perquè el territori pertanyia a l’imperi otomà des del 1517. La població era de majoria musulmana, amb els turcs a les ciutats i els beduïns (àrabs) als espais oberts, la qual cosa convertia els desplaçaments en afers particularment perillosos. A banda, hi havia la minoria cristiana amb una gran diversitat (armenis, coptes, grecs ortodoxos, nestorians, maronites, catòlics) i, finalment, els jueus, pocs i malvistos per tothom.
Els franciscans desconeixien l’àrab i ensenyaven italià als infants de les seves escoles, de manera que mantenien una comunicació escassa amb la població autòctona. La convivència era conflictiva i frustrant, especialment a Jerusalem i a Betlem; havien d’enfrontar-se a una enorme hostilitat, òbviament amb musulmans i otomans, però també amb altres cristians (per la possessió d’un altar, d’una basílica, amb lluites entre ells fins a la sang). Els revessos internacionals dels otomans, a més, comportaven que collessin econòmicament encara més els catòlics per subvenir-ne les despeses militars.
«En esta, pués, verídica relació se veu clarament lo que es pateix i sofreix per amor de Déu i conservació d’aquells sants llocs que foren santificats amb la presència de Cristo, nostre bé, i a tot lo cristianisme, i a no ser a força de diner era impossible habitar-la i transitar-la, però esta depravada secta se cega ab lo diner i per açò tot son conato és pensar què medis posarà per augmentar son caudal, no quedant jamai saciada sa avarícia» (Joan López, Relació de la peregrinació a Jerusalem, 1762-1781).
Les dificultats de la situació va comportar, esclar, que els relats de les estades a Terra Santa ofereixin una visió no objectiva de les terres, costums i persones del territori. Per això, generalment detallen situacions de despotisme, corrupció, venalitat dels càrrecs, violació de drets, pèssima administració, endarreriment tècnic i científic… Compensatòriament, però, van posar de relleu, amb evident sensació d’enveja, la devoció i la constància en l’oració dels musulmans, el respecte a altres confessions i als seus clergues. També, però, la superior submissió de la dona a la cultura del lloc.
