Curiositat de lector vs. voluntat d’autor

d-apres-une-histoire-vraie-de-delphine-de-viganS’acaba de publicar la traducció catalana de D’après une histoire vraie (2015) de Delphine de Vigan (Basat en una història real, n’és el títol en la nostra llengua), autora francesa que va obtenir un important èxit de lectors i crítica amb Res no s’oposa a la nit. Una novel·la excel·lent, des del meu punt de vista. Com que De Vigan parteix de materials autobiogràfics molt evidents per construir les seves ficcions, el públic lector i la crítica ‘necessiten’ saber què hi ha de veritat exactament en les seves obres, quina és la llinda precisa entre la història privada de l’autora i la ficció creativa. Com si això tingués cap interès literari. La darrera novel·la ha exacerbat més encara la polèmica.

Mutatis mutandis, un cas paral·lel ha estat, just fa pocs dies, el d’Elena [llegeixi’s Èlena] Ferrante, el pseudònim d’un/a autor/a italiana que ha publicat una tetralogia (L’amica geniale) que ha gaudit d’un immens èxit de vendes i lectors arreu: L’amica geniale, Storia del nuovo cognome, Storia di chi fugge e di chi resta i Storia della bambina perduta (2011-2014). Com que la voluntat d’anonimat es revela com a insuportable per a la condició humana, s’han fet cabòries de tota mena, contra el desig exprés de l’autor/a, per revelar-ne la identitat. Fins que la setmana passada el periodista Claudio Gatti, després de regirar durant mesos la comptabilitat de l’editorial italiana que en té els drets (Edizione E/O), ha publicat amb “Elena Ferrante: an answer?” la seva hipòtesi: l’autora és Anita Raja, coneguda fins aleshores com a traductora. I?

amica-geniale-ciclo-elena-ferranteAquests casos ens porten a exemples d’investigadors de la literatura universal que, contra la voluntat de l’autor, conculquen la intimitat d’aquest i dediquen temps i esforços a regirar arxius, analitzar els detalls més banals dels textos i perpetrar hipòtesis sovint extravagants per mirar d’escatir un misteri que no poden suportar. No em refereixo, esclar, al cas d’“Homer” perquè l’anonimat no és una condició decidida per l’autor sinó imposada pel sistema de composició oral dels textos èpics arcaics. Però tenim, per exemple, el cas de Lazarillo de Tormes. L’anònim autor ha patit atemptats contra la seva voluntat des del mateix segle XVI fins a la darrera proposta historiogràfica, que l’afilla a l’erasmista secretari de l’emperador Carles V, Alfonso de Valdés. Esclar que hi ha qui no perd l’oportunitat d’empescar-se una insostenible autoria catalana (Vives o Timoneda!). En fi.

Però qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra. Lluny de solidaritzar-me amb la voluntat explícita de l’autor, jo mateix he postulat una autoria per a una novel·la catalana editada al 1515 a Barcelona, la qual va obtenir una difusió impresa espectacular al llarg de l’edat moderna europea. Em refereixo, esclar, al Desitjós o Espill de la vida religiosa. L’autor del pròleg (que no hem de confondre amb l’autor de la narració) de la novel·leta de pelegrinatge espiritual diu ben clar que “per humilitat callà son nom”. És un anònim que dóna la justificació de l’anonimat. Ara: també s’hi diu que era “religiós observant”. Doncsdesitjós 1515 bé: els historiadors de la literatura catalana ens hem afanyat, des de Ramon Miquel i Planas i Martí de Riquer, a gratar indicis que ens permetin posar un nom allà on s’hi demanava silenci, i, sense respecte de cap mena, hem aventurat ara nom i cognom (un tal Miquel Comalada, amb arguments gens sòlids) o bé simplement un orde religiós al que devia pertànyer l’humil autor (que si jerònim, que si agustí, que si franciscà…). Em compto entre els darrers… però perquè no he pogut obtenir proves documentals que em permetin revelar-ne l’autor!

Que consti, però, que l’anonimat ha fet un mal considerable a l’obra, i de retruc a la historiografia literària catalana, perquè, considerada així sense nom com a patrimoni de la col·lectivitat, les pioneres edicions italianes (setze entre 1529 i 1622!), que són a la base de la difusió internacional de l’obra, en van poder obviar fins i tot l’origen català.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Comentaris sobre literatura, literatura catalana moderna, Literatura universal, Reflexió i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s