Literatura catalana de viatges a l’època moderna (VI)

(continuació)

Joan López (1730-1798), també franciscà –nascut a Sant Hipòlit de Voltregà, a tocar de Vic–, va anar a Terra Santa al 1762, però el seu cas és ben diferent dels anteriors: va estar divuit anys a l’Orient Mitjà (fins al 1780), en terres de l’actual Síria, principalment a Damasc, des d’on va viatjar en diverses ocasions a Jerusalem; allà va tenir cura espiritual de diverses comunitats catòliques. El seu relat consta de dues parts: en primer lloc fa relació de les seves activitats a Palestina i Síria; a continuació descriu Palestina i Síria. I, esclar, també detalla viatge de retorn a Catalunya al 1780. Allà va estudiar àrab i grec. La bibliografia tradicional diu que va deixar una Gramática arábiga, amb un vocabulari àrab-castellà, a més d’una versió catalana dels Exercicis espirituals de María de Jesús de Ágreda, monja mística castellana del segle XVII. Totes aquestes obres van quedar inèdites per bé que avui la seva existència està sotmesa a revisió, per manca de proves.

Tanco aquest capítol de viatges a Terra Santa amb dos fragments dels autors esmentats. literatura-terra-santaEn el primer, el mallorquí Antoni Fluixà ens descriu el seu pas per Marsella, que compara sistemàticament amb Barcelona; en destaca, esclar, allò diferent, que li crida l’atenció (pel que fa a alguns trets lingüístics, recordem que Fluixà és mallorquí):

«La ciutat de Marsella serà com Barcelona, però molt més bruta, i és la mateixa brutícia, puix que tothom tira la merda per les finestres i si no fos que per los carrers corre aiga, per moltes parts no se poria passar. Per molts cantons i places té canons d’aiga, que sempre corre, i particularment prop lo port. Per fer aiga los bastiments està bé. Los carrers no són molt curiosos per no haver molts palàcios, perquè aquí tots són marxants, que n’hi ha una infinidat, i tenen una bona llonja prop lo port, i aquí s’ajunten tots los dies dos vegades, i cada dia se saben notícies de quasi tot lo món. També hi ha un carrer molt ample i llarg i se diu lo Corso. I a un cap d’ell és la plaça Major, i aquí se troben moltes coses de menjar i tot va barato per no haver de pagar drets. Los demés carrers són quasi tot botigues de vendre, en particular a la vora del port, i per los carrers les dones venen de tot i sempre se sent qui ven alguna cosa.

Totes les iglésies d’esta ciutat són molt pobres. Só estat a veure la catredal i és més pobre que la més pobre de Barcelona i és feta molt malament. Les demés iglésies són com a capelles d’Espanya. Més: fonc a una que és un poc gran i se diu les Acules, i esta serà la millor i és un poc bona. I quan era en ella va sortir un combregar i sols lo rector assistia, parlo de sacerdots, i tots los hòmens cantaven. Los canonges, quan van vestits de cor, per diferenciar-se aporten una llarga pell en el braç i los collets de tots los capellans són com un coll de Mallorca. Lo que més se veu per les iglésies són moltes cadires, perquè les madames mai seuen en terra, i totes les cases i famílies tenen son lloc per a seure pagant un tant a les confraries, i esto m’agradà molt. Dites madames van vestides més honestament que les senyores en Espanya i de ninguna se veu més de la cara. Les xiquetes són més curioses amb la perruqueta que aporten, però se veuen grans tuntillos i per los carrers se troben pocs cotxos, perquè no n’hi ha, però són moltes silles de mano que sempre van per la ciutat, i qui vol pagar prest és servit, i se troba més lleialtat que en Barcelona.

marseille_siglo_xviiiTé esta ciutat una gran criança d’infants i és així. Prop lo nostre convent hi ha una gran casa i se diu la Charité. Aquí viuen molts mils minyons que tenen pare, altres que no en tenen i a tots fan la vida, i quan són per a treballar, los posen a ofici, lo que lo minyó li agrada, i los primers diners que aguanya són per pagar la Charité. I los fan anar per mar, i en tots los vaixells i barques en tenen de prendre un de dita Charité i altre de l’Hospital. Lo mateix fan com són vells. Donen de menjar i beure i los fan treballar lo que poden. Esta ciutat té vuit portals i bones muralles per la part del mar, però per lo demés no valen res per no ser ciutat de guerra. Los soldats són molts pocs i serien ninguns si no fos per les galeres. Si altra cosa particular veig, quan Déu vulla que tòrnia, la diré en son lloc.»

De Joan López, en canvi, trio tres breus fragments d’anècdotes, exposades saborosament pel franciscà osonenc:

«En esta ocasió nos succeí un cas de riure, i fou que venia en lo bastiment un jove liornès, i a l’entrar al port pujaren en l’embarcació molts turcs, com tenen de costum, i veent-los aquell jove, anomenat Giacomo, s’assustà de tal manera que féu uns extrems i exclamacions com si el venien a matar. Posà mà a sa butxaca i tragué los rosaris, i com a frenètic se volia escondir i deia amb altes veus: “Io sono cristiano, voglio morire per la fede de Dio, lacciateme stare che sono catolico romano”. Havia vist est home els turcs carregats d’armes i havia conceptuat que el volien degollar, i fou precís que el capità lo acallàs i lo consolàs dient-li que aquells eren turcs de pau i que no temés.»

«Un dels religiosos mos companys se quedà pendent d’un arbre, perquè s’agarrà sa capilla amb una tranca de l’arbre i la mula passà avant, i a no haver-ho reparat, allí s’hauria quedat com Absalon. Era lo camí tan escabrós que les mules algunes vegades no caminaven, sinó que rodolaven. Vingut ja lo dia, que tant esperàvem, pensant-nos estar cerca de Jerusalem, vérem que estàvem molt distants, i allà cerca de les deu del dia arribàrem a descobrir una gran fortalesa enmig d’algunes cases miserables. Un de mos companys se volgué baixar de la mula, perquè no podia aguantar més, i era lo padre Eyzaguirre, i lo pobre se quedà enredat amb los estreps i la mula lo arrastrà per aquelles maleses i fou un miracle com no es féu mil pedaços.»

«En la segona jornada arribàrem a Baruc, a on encontràrem un riu no molt gran, i l’aigua era tan freda que ho era com la neu. Aquí volguérem sopar, i si bé portàvem pa i vi, però faltava lo demés. Enviàrem a la vila per provisió i no s’encontrava cosa ninguna. Per últim, compràrem un gall i lo posàrem a coure, i després de set o vuit hores de bullir en l’olla, isqué tan tieso i dur que fou un miracle com no se’n tornà al galliner, pués tenia encara moltes plomes per a volar, perquè los turcs no es cuiden de limpiar tant les coses. Començàrem a veure si lo podíem partir, i no hi havia forces . Aleshores diguí: “Est gall serà germà del gall de la Passió, pués és tan dur i tan vell”. Lo cert és que no poguérem menjar ni un bocí d’ell, i los arrieros turcs lo prengueren i estigueren dos dies tirant del gall, i amb açò se finí la funció. Nosaltres portàvem una cuixa de porc cuita i adobada, i açò nos valgué, perquè en tot lo camí [no] encontràrem qui ens vengués cosa alguna, ni cara ni barato».

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s